El 15 de febrer de 1946 era presentat en públic l’ENIAC (Electronic Numerical Integrator And Computer, Computador i Integrador Numèric Electrònic en valencià), el primer ordinador electrònic de propòsit general de la història.
Estava concebut per a accelerar els càlculs de les trajectòries dels projectils disparats per les peces d’artilleria de l’exèrcit dels Estats Units, tasca duta a terme per aproximadament un centenar de computadors humans –dones majoritàriament– que necessitaven unes quaranta hores per a calcular cada trajectòria. El seu treball, amb uns resultats prou precisos, comptava amb el suport d’un analitzador diferencial, una espècie d’ordinador analògic capaç de calcular cada trajectòria –de manera aproximada– en una mitja hora. Però es tardaven un parell de dies a disposar l’analitzador per a calcular les trajectòries d’un canó determinat, amb la qual cosa al final les taules de tir de cada canó es feien bàsicament amb les trajectòries calculades a mà i les de l’analitzador s’usaven de suport per a veure que els resultats eren consistents. En plena Segona Guerra Mundial la pressió per a agilitzar el procés era enorme.
A l’estiu de 1941, després d’assabentar-se de com era de complicada aquesta tasca, John Mauchly va començar a preguntar-se si no seria possible construir un dispositiu electrònic capaç de fer aquests càlculs, i li ho va comentar al seu amic Joe Chapline, enginyer encarregat del manteniment de l’analitzador diferencial. Chapline va parlar al seu torn amb el coronel Herman Goldstine, enllaç entre l’equip que calculava les trajectòries i l’exèrcit, i després de diverses reunions l’exèrcit va decidir finançar la construcció de l’ENIAC segons el disseny proposat per Mauchly, que era físic, i John Presper Eckert, un brillant enginyer i aleshores amic de Mauchly. Els van ajudar amb el disseny lògic i físic Arthur Burks, Jeffrey Chuan Chu, Jack Davis, Harry Husky, Thomas Kite Sharpless i Robert Shaw.
El contracte per a la construcció de l’ENIAC va ser firmat el 5 de juny de 1943 i el treball en el Projecte PX, el seu nom en codi, va començar el mes següent. Però, atés que la tasca era molt complicada –tot i que Mauchly i Eckert van renunciar a implementar algunes de les seues idees més avançades per a aconseguir accelerar el projecte–, l’ENIAC no va arribar a temps de complir l’objectiu per al qual havia sigut dissenyat, encara que en la seua presentació pública va calcular la trajectòria d’un projectil en a penes 30 segons.
L’ENIAC era un aparell format per quaranta mòduls de tres metres d’amplària per 60 centímetres d’altura per 30 de profunditat cada un, que ocupaven tres parets d’una sala de 170 metres quadrats; la quarta l’ocupaven els mòduls de la font d’alimentació que proporcionava els aproximadament 150 quilowatts que necessitava per a funcionar –una casa actual pot necessitar 5 o 6 quilowatts–. L’interior d’aquests mòduls contenia, entre altres coses, quasi 17.500 vàlvules, 7.200 díodes i molts quilòmetres de cable. A més, l’ENIAC tenia tres taules de funcions que es podien moure gràcies a les seues rodes per a connectar-les on fóra necessari, cada una amb 1.200 interruptors de deu posicions que havien d’estar en la posició correcta perquè tot funcionara.
L’ENIAC era un aparell format per quaranta mòduls de tres metres d’amplària per 60 centímetres d’altura per 30 de profunditat cada un, que ocupaven tres parets d’una sala de 170 metres quadrats.
En total l’ENIAC tenia un poc menys de 27 metres de llarg i pesava unes 27 tones, i això per no parlar de l’equip d’aire condicionat encarregat de dissipar la calor que produïen totes aquestes vàlvules en funcionament.
A pesar de tota la seua enormitat l’ENIAC funcionava a 100.000 cicles per segon –qualsevol ordinador personal actual ho fa a més de 2.000 milions de cicles per segon–, i en la seua primera versió només era capaç d’emmagatzemar 20 números, tot açò a un cost d’uns 500.000 dòlars de l’època, un poc més de sis milions al canvi actual. Però a pesar que ara aquestes prestacions ens pareguen ridícules per a l’època van ser tot un avanç, i l’ENIAC va ser utilitzat pràcticament sense parar fins que a les 23:45 del 2 d’octubre de 1955 es va apagar per última vegada.
Però molt més enllà del seu maquinari, les seues prestacions i d’haver demostrat que era possible construir ordinadors electrònics, l’ENIAC és molt important en la història de la informàtica –i per tant de la nostra societat actual– pel seu disseny conceptual. El disseny d’Eckert i Mauchly dividia el funcionament de l’ordinador en quatre blocs: processador, memòria per a emmagatzemar tant dades com instruccions, emmagatzematge extern i dispositius d’entrada i eixida, en allò que –injustament– es va acabar per conéixer com a arquitectura Von Neumann. I aquest esquema de funcionament és el que utilitzen pràcticament tots, si no tots, els ordinadors actuals, cosa que inclou els nostres ubics mòbils intel·ligents, que encara que habitualment no pensem en ells així no deixen de ser ordinadors que portem amb nosaltres tot el dia i a tot arreu.
No cal ni dir-ho que l’ENIAC no venia amb manual d’instruccions, així que no sols va caldre construir-lo sinó que va caldre aprendre a programar-lo. Açò distava de ser trivial, perquè la primera versió de l’ENIAC no tenia memòria on emmagatzemar els programes, per la urgència que hi havia per a posar-lo en marxa, de manera que programar-lo implicava recablejar-lo de forma similar a una vella centraleta telefònica i col·locar en la posició correcta cada un dels interruptors de les taules de funció, que a més calia connectar en el lloc adequat.
Aquesta tasca va recaure en Frances «Fran» Bilas, Jean Jennings Bartik, Ruth Lichterman, Kathleen «Kay» McNulty, Frances Elizabeth «Betty» Snyder i Marlyn Wescoff, conegudes com les xiques de l’ENIAC, encara que després se’ls unirien més. Reclutades entre les computadores esmentades al principi, elles van ser les primeres persones de la història que van aprendre a programar un ordinador, i també van formar part de l’equip que a finals de 1946 va modificar l’ENIAC per a dotar-lo, per fi, d’una memòria on emmagatzemar els programes que executaria.
Però durant molts anys el seu paper fonamental i imprescindible va ser oblidat, començant pels mitjans de comunicació de l’època, que no concebien que pogueren ser una altra cosa que models posades per a fer bonic en les fotos, encara que afortunadament en els últims temps està sent reivindicat cada vegada amb més força.
No comments yet.