La nostra espècie, Homo sapiens, va aparéixer a la Terra deu fer uns 200.000 anys. Les restes fòssils de l’homínid més antic que s’ha descobert, Sahelanthropus tchadensis, daten de fa uns 6.5 milions d’anys. És molt de temps, sens dubte, però pareix molt poc comparat amb el que s’estima que porta la vida al nostre planeta: uns microorganismes unicel·lulars (procariotes) van ser els primers a habitar la Terra deu fer uns 3.500 milions d’anys. Si els procariotes hagueren aparegut a la Terra fa 24 hores, els homínids hi portarien una miqueta més de dos minuts i mig, i la nostra espècie tan sols cinc segons.
Els procariotes han aprofitat bé tot aquest temps. Estan per tot arreu i en quantitat. En un grapat de terra fèrtil ja hi ha més d’aquests xicotets habitants microscòpics que tots els humans que han viscut mai sobre la Terra. En aquest èxit com a colonitzadors té molt a veure el seu eficient mètode de reproducció, per fissió binària, per la qual una única cèl·lula procariota es divideix en dues cèl·lules, que al seu torn es divideixen en quatre, i així successivament. Hi ha espècies que són capaces de produir una nova generació en tan sols vint minuts. A aquest ritme, i amb suficients recursos, una única cèl·lula pot donar lloc a una enorme colònia en tan sols unes hores.
Vista del sòl marcià amb els Pics Bessons al fons, presa per la «Mars Pathfinder» en 1997.
Durant una història evolutiva tan llarga sobre la Terra, els microorganismes procariotes no sols han perfeccionat la seua manera de replicar-se, sinó que s’han adaptat a condicions ambientals molt distintes. En alguns casos, tan extremes que, fins fa poc, no es creia que poguera haver-hi vida capaç de suportar-les. Certs procariotes, anomenats extremòfils, fins i tot estan feliços de viure en les més dures condicions ambientals, algunes més típiques de Mart que de la mateixa Terra. És per això que se’ls busca i estudia atentament, perquè si hi haguera alguna cosa viva al subsòl duel planeta roig (o en un altre lloc del sistema solar) potser no seria tan diferent dels nostres terrícoles més extremòfils. Però ara presentarem ja alguns d’aquests éssers vius tan singulars.
Halobacterium salinarum, gaudint d’un bany salat
A pesar del seu nom, no és un bacteri. Realment es tracta d’una mena d’arqueu, un tipus de vida unicel·lular que va aparéixer després que els bacteris a partir d’un antecessor compartit amb les cèl·lules eucariotes, que són els que més tard van donar lloc a organismes multicel·lulars com ara algues, plantes, fongs i animals. És per això que els arqueus comparteixen certs trets amb els bacteris i altres amb les cèl·lules eucariotes.
A les Halobacterium salinarum els encanta l’aigua molt salada, diverses vegades més salada que l’aigua marina, tant, que deshidrata i mata moltes altres formes de vida. Per això es diu que són halòfiles, i no són les úniques. Salinibacter ruber, que sí que és un bacteri, també és halòfil. A més de pel seu gust per la sal, tots dos es caracteritzen per un color rosat. Són precisament les responsables que les Salines de Torrevella tinguen aquest curiós to.
Formacions salines al parc natural de les lagunes de La Mata i Torrevieja.
Acidithiobacillus ferrooxidans, humor molt àcid
Aquests bacteris no s’ho prenen a broma i viuen en medis molt àcids, com el riu Tinto de Huelva. Són microorganismes quimiolitòtrofs obligats, que significa que la seua única manera d’obtenir energia és a partir de compostos inorgànics, en aquest cas, mitjançant l’oxidació del ferro. Com que Mart és molt ric en compostos de ferro, un organisme semblant a aquest bacteri seria un magnífic candidat per a haver viscut o continuar vivint en aquest planeta. Per això es planeja buscar-la-hi utilitzant un instrument per a una sonda anomenat SOLID (Signs Of LIfe Detector).
Això sí, si es tracta de passió per l’àcid, els acidòfils més extrems que es coneixen són arqueus del gènere Picrophilus, capaços de créixer amb un pH de fins a –0.06, un medi tan àcid que dissol metalls.
Aigües del riu Tinto, Huelva.
Thermococcus gammatolerans, més vides que un gat
Es tracta de l’organisme més radiòfil (resistent a la radiació ionitzant) que es coneix, i és un arqueu. Pot resistir una dosi de radiació ionitzant 3.000 vegades superior a la que mataria un ésser humà. El secret és tenir diverses còpies redundants del genoma i, a més, una increïble capacitat de reparar-los. Thermococcus també és termòfil, és a dir, que prefereix hàbitats amb temperatures elevades, perquè el seu millor creixement es dóna per damunt dels 80 ℃.El bacteri Deinococcus radiodurans és quasi igual de resistent a la radiació, però no necessita temperatures tan altes per a créixer, per això s’ha estudiat la seua capacitat de supervivència a l’espai exterior. A aquests dos extremòfils se’ls denomina poliextremòfils perquè són resistents a diverses condicions extremes.
Methanopyrus kandleri, no es crema fàcilment
I és que aquest arqueu anaerobi no és només termòfil, sinó hipertermòfil, perquè li agraden temperatures especialment altes; de fet, té el rècord, ja que és capaç de reproduir-se a una temperatura de 122 ℃.Es va descobrir en la paret d’una font hidrotermal al Golf de Califòrnia, a una profunditat d’uns 2.000 metres, i viu reduint diòxid de carboni a metà en presència d’hidrogen.
Fumarola hidrotermal.
Hymenobacter, prenent el sol amb molt de fred
És un altre exemple de poliextremòfil: aquest bacteri resisteix la radiació, el fred, la calor, la dessecació, i és oligòtrof, que significa que és capaç de sobreviure en medis amb nutrients molt limitats. S’ha descobert recentment que és el gènere més abundant als panells solars, estiguen on estiguen, als del sostre de ta casa o als de les bases d’investigació de l’Antàrtic o l’Àrtic. En tots ells, llocs inhòspits per a la vida, molt càlids durant dia i molt freds a la nit, reina Hymenobacter.
Microbis en panells solars en l’àrtic.
Methanosarcina soligelidi, del pergelisol siberià a Mart?
Methanosarcina és un gènere d’arqueus anaerobis productors de metà, és a dir, metanogènics. Els arqueus metanogènics del pergelisol siberià compleixen moltes de les condicions que se suposen necessàries per a la supervivència a les roques davall de la superfície del planeta roig. S’ha demostrat que aquests microorganismes són molt resistents quan se sotmeten a diversos factors d’estrés, com ara la radiació, la dessecació i altres condicions tèrmiques i físiques de Mart. I no menys important són els seus requeriments metabòlics que pareixen compatibles amb les condicions ambientals de Mart. Si hi haguera algun rastre d’un microorganisme així o similar, podria arribar a detectar-se amb l’espectròmetre làser tipus Raman que portarà el rover ExoMars de l’ESA.
Gel perpetu en l’Àrtic
Microscòpics, i més prompte rojos que verds, sense grans ulls, antenes o plats voladors, els marcians podrien estar ja entre nosaltres. Després de tot, si algun dia es troba vida a Mart (o més enllà) potser no serà tan diferent de la que ja tenim en algun lloc del nostre planeta. Deixarà la Terra de ser la solitària portadora d’això que anomenen vida? I si és així, qui és la germana major? Hi pogué haver vida marciana abans que vida terrestre? Tot això és, precisament, el que esperem poder descobrir amb les missions al planeta roig d’aquests pròxims anys. L’emoció està servida!
No comments yet.