J.J GÓMEZ CADENAS – Fa 20 anys que treballe en física de neutrins, un camp que sempre ha tingut l’aurèola hippie. Quan vaig decidir unir-me a l’experiment NOMAD, que cercava de demostrar que els neutrins oscil·len (és a dir, que el neutrí electrònic pot convertir-se en neutrí muònic, un fenomen prou espectacular, del qual ja parlarem) recorde que més d’un col·lega em va avisar que anava per molt mal camí, més o menys elque qualsevol diria a l’amic de tota la vida que, de sobte, decideix freqüentar una secta. I durant els anys d’experiments al Japó, em vaig trobar més d’una vegada amb un company de viatge en aquells vols interminables a Tòquio, mirant-me com si fóra un marcià.

– “I diu que no tenen quasi massa i no interaccionen amb la matèria i no serveixen per a res?”

Era tanta la desesperació dels meus interlocutors que vaig començar a justificar el meu treball dient que preníem “neutrígrafies” del Sol (que era veritat, els neutrins permeten veure l’interior del sol, que és opac a la llum) i que potser algun dia servirien per a fer radiografies a la Terra i trobar petroli (la veritat és que ja s’han detectat neutrins provinents de l’interior de l’escorça terrestre) o per a controlar la proliferació nuclear (vaig acabar escrivint una novel·la, Matèria estranya, publicada per Espasa, en què desenvolupava aquesta idea en tota regla). Al final, posant-hi imaginació, aconseguia que la gent no em prenguera per boig. Però d’ací a aconseguir que ser físic de neutrins fóra sexy, hi havia molta distància…

Fins que va arribar l’experiment OPERA i va proclamar que els neutrins anaven més ràpid que la llum i, de sobte, tothom en parlava i els que pertanyíem a l’ofici érem més populars que Antonio Banderas. Em presentaven algú nou i tan bon punt eixia en la conversa el tema de “a què em dedicava”, m’afanyava a unflar pit i dir:

– “Sóc físic de neutrins”.

I el meu interlocutor em mirava incrèdul i em preguntava:

– “Els que van més ràpid que la llum?”

“Aquests mateixos”, deia jo, amb el meu ego ben enaltit, mentre els meus col·legues (molts dels quals treballen al CERN, en els experiments que cerquen el bosó de Higgs al LHC) em miraven amb cara de pocs amics perquè ningú els feia gaire cas. Definitivament, els neutrins veloços, més veloços que la llum, més veloços que els somnis, agradaven més a tothom.

– “I ara resulta que potser tot va ser un error. Que això dels neutrins era una bombolla, com la de la rajola”.

Fa uns mesos em visitava el meu amic Emilio Radicioni. Emilio, Antonio Ereditato (el coordinador d’OPERA) i jo mateix ens coneixem des de fa molts anys. Emilio em deia: “Quin valor que té Antonio, quina n’ha organitzat”. Perquè també ell, com jo, era escèptic, però els dos ens sorpreníem amb Ereditato com se sorprendria qualsevol oficinista de vacances a Las Vegas veient els jugadors de veritat (els gamblers, la paraula anglesa és meravellosa) jugar-se els milions a la ruleta. I per uns mesos eixia sempre set i roig. I ara s’ha acabat, sembla.

Imagen del LHC. Foto: Laurent Guiraud/CERN

I tot per un cable mal collat. Fa uns mesos, quan els neutrins encara viatjaven més ràpid que la llum, em vaig fer l’escèptic en una entrevista per al diari Levante:

Uns dies després m’escrivia el meu amic Vicent J. Martínez. Em deia:

– “Molt interessant l’entrevista del Levante, i estic d’acord en el que dius i en com ho dius”.

Em rentava la cara, no cal dir-ho. Eren els temps de la bombolla, de viure al carril ràpid, de la velocitat dels neutrins. Però Vicent també em deia:

“Només un detall: la supernova 1987A es trobava al Gran Núvol de Magallanes, als afores de la nebulosa de la Taràntula, observable des de l’hemisferi sud, mentre que la Nebulosa del Cranc és la resta d’una explosió de supernova que van observar els xinesos el 1054, i es troba a la constel·lació de Taure, en la nostra pròpia galàxia, a uns 6500 anys llum. La confusió segurament ve per això de Cranc o Taràntula (tots dos artròpodes o, com diria la meua àvia, bestioles en general!)”

En el meu argument contra els neutrins translumínics (que deia només de boca, hipòcrita de mi, perquè en els fons, per què mentir, em moria de ganes que foren més ràpids que la llum) se m’havien traspaperat les nebuloses. Un error el comet qualsevol i 60 nanosegons són molt poca cosa.

Em criden de la premsa i la reacció general dels mateixos periodistes que encapçalaven els seus articles fa uns mesos amb frases del tipus: “Neutrins destrossen la teoria de la relativitat”, o “Experiment del CERN demostra que Einstein s’equivocava”, ara publicaran: “Tot va ser un error humà”, “Increïble error responsable del resultat erroni en experiment fallit”.

Em ve a la memòria l’escena cèlebre de Casablanca, quan el Renault ordena tancar el local de Rick exclamant: “Quina vergonya, quina vergonya, m’he assabentat que ací es juga”.

Doncs sí, els físics cometen errors, com els economistes i els polítics (però menys). El pitjor és que ens hem aficionat als titulars, com ells. Més d’un en OPERA deu enyorar el temps, irremeiablement passat, en què els cables solts es collaven de portes endins.

© 2012 Conec. Tots els drets reservats.