JUAN J. GÓMEZ CADENAS –  Una vesprada d’agost, humida i calorosa. La casa familiar a Los Nietos, un poblet costaner a La Manga del Mar Menor, amb dos cicles vitals: abarrotat, durant els mesos d’estiu; desert, la resta de l’any.
L’any, per cert, és el 1989 i qui escriu ha passat els darrers 18 mesos a Califòrnia, treballant com a postdoc al laboratori de l’accelerador lineal, SLAC, a la Universitat de Stanford, prop de San Francisco. Divuit mesos sense tornar a casa, vivint en un apartament sense més mobles que un llit tronat en què no dormia més de quatre o cinc hores cada nit, alimentant-me de iogurt i pomes, cremant les matinades a la sala de control de l’experiment Mark II, on havia tingut la sort d’anar a parar. L’accelerador lineal acabava d’arrancar la segona etapa i les primeres desintegracions de la partícula Z ens anaven gotejant al detector. Amb cada desintegració, la possibilitat que apareguera un fenomen inesperat, alguna cosa que no quadrara amb la tirànica teoria del Model Estàndard, la “nova física” que és el sant greal del meu ofici.

Portàvem uns quants mesos mirant amb lupa tot el que eixia de la màquina, però, a pesar d’alguns esglais inicials, el bosó Z no tenia sorpreses amagades. La física que estudiem a SLAC primer i després al CERN (l’any següent jo em mudava a Ginebra, anant-me’n, com les aus migratòries, allà on estava l’accelerador més potent) era una missa interessant per als acòlits i un soliloqui en xinès per a la resta del món.

Aquella vesprada d’agost jo estava fent la migdiada mentre, al pati, el meu oncle, el Titi, (que en realitat no era el meu oncle sinó un vell amic de la família) i el meu pare jugaven al dòmino. Per la finestra oberta se sentia picar les fitxes modulant una conversa en veu molt alta (a la meua terra, per alguna raó que se m’escapa, es parla sempre a crits).

—Aleshores, el Juanjo, a què es dedica?— El Titi era fabricant de mobles i jo havia treballat en la seua botiga, de menut, molts estius. L’home em tenia afecte i es preocupava pel meu futur.
—Està als Estats Units —contestava el meu pare— estudiant les partícules elementals en un accelerador que s’anomena SLAC.
—Les partícules què?
—Elementals. Els constituents bàsics de la matèria. Estan produint en l’accelerador una partícula que s’anomena Z i és una espècie de fotó molt pesat. Cerquen també nova física, com el bosó de Higgs i…
—Para, para —tallava el meu oncle —. Tu dis-me si al Juanjo li paguen bé per fer totes aquestes coses.
—Home —la veu de mon pare sonava un poc preocupada i és que el meu cosí José Pedro, que treballava amb el Titi venent mobles, guanyava força més diners que jo—. Juanjo té una beca Fulbright, molt prestigiosa i…
—O siga —va tallar el meu oncle, concloent la conversa—. Que molt de Higgs o com es diguen aquestes mandangues, però al xaval el tens a l’atur.

Em recordava del Titi despús-ahir, mentre Fabiola Gianotti, la flamant spokesperson d’Atlas desgranava explicacions tècniques accessibles tan sols a una minoria de les persones que seguien la conferència. L’auditori del CERN estava de gom a gom, com sempre en aquests casos, però a diferència del que passava fa uns anys, podien seguir la conferència, a través d’Internet, milers de persones arreu del món. I també trencant amb la tradició de l’ofici, la majoria dels qui la seguien no eren especialistes en la matèria. Com han canviat les coses en els darrers temps! Fins fa poc, dedicar-se a la física de partícules era més o menys com dedicar-se a la filatèlia, una activitat curiosa, poc rellevant i inofensiva. I cercar el bosó de Higgs venia a ser com estudiar arameu antic, una d’aquelles coses esotèriques en què els científics perden el temps.
Però avui dia tothom sap que al CERN s’està cercant la partícula de Déu i des de despús-ahir tothom dóna per fet que s’ha trobat.

Però, què és realment aquesta partícula i per què és tan important trobar-la? És veritat que ATLAS i CM, els dos grans experiments del CERN l’han acorralat finalment? Quines implicacions té el descobriment, si es tracta d’un descobriment per a la ciència? Quines implicacions té per a la gent corrent que paga les instal·lacions del CERN i els salaris dels qui ens dediquem a aquest ofici?

Imagine el meu oncle, el Titi, difunt ja fa uns anys, rascant-se l’imponent bescoll, tractant de decidir en què podria afectar la partícula de Déu a la seua realitat quotidiana, a aquella fàbrica de la qual estava tan orgullós, en la qual produïa mobles de fusta dura i fiable.

També per a ell, intentaré, al llarg d’unes poques entregues, explicar com el Higgs fa possible l’existència d’una fàbrica encara més sòlida i duradora que la del meu oncle, la fàbrica que anomenem univers.

© 2011 Conec. Tots els drets reservats.