“Big Van, científics sobre rodes” és un grup de vint científics que conten la ciència més puntera d’una forma accessible i divertida en teatres, televisions i llibres. Els seus components ofereixen monòlegs d’humor sobre matèries que van des de la física de partícules a la genètica, passant per les matemàtiques, la química o la biologia. Així mateix, imparteixen tallers sobre divulgació científica per a investigadors, tal com Javier Santaolalla i Santiago García van fer recentment en l’Institut de Física Corpuscular (IFIC) de la Universitat de València, on van centrar la seua intervenció en els nous canals per a la divulgació, com ara el format audiovisual o l’actuació escènica.

Javier Santaolalla Camino (Burgos, 1982) és enginyer en Telecomunicacions i doctor en Física de Partícules. Ha treballat per al projecte Galileu en l’Agència Espacial Francesa i en l’experiment CM del LHC en el CERN (Ginebra). És un dels fundadors de “Big Van”, on actua de monologuista, escriptor, comunicador i gestor. A més és “youtuber” amb el canal de física “Date un voltio”, presentador de l’informatiu “Telecienciario” i autor de diversos llibres de divulgació, el més recent “El bosón de Higgs no te va a hacer la cama”.

Per la seua banda, Santiago García Cremades (Molina de Segura, Múrcia, 1985) és matemàtic i comunicador científic.  Professor de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, compagina les classes amb actuacions per teatres, instituts i congressos. És director i presentador de programes en Radio 5 i Onda Regional de Múrcia, i arriba fins a quasi un milió d’oients amb una secció setmanal en “Las Mañanas de RNE”. També participa en el “Telecienciario” amb J. Santaolalla i col·labora amb la seua secció  “Historias de la Ciencia” en el programa de La 2 “Órbita Laika: La Nueva Generación”.

— Em poden definir què és Big Van. Científics sobre rodes”
— (Santiago García) És un grup de científics que divulguen ciència en un format divertit.
—  (Javier Santaolalla) Va començar com un grup de teatre amb monòlegs científics i, per sort, com ens han anat cridant de més coses, ara és exactament entreteniment científic en qualsevol modalitat.

Javier Santaolalla: “En aquest món hi ha professors excel·lents, encara que jo no he tingut la sort que me’n toque cap”

— Què els va impulsar a divulgar la ciència a través de l’humor?
—  (SG) Cada un tindrà un motiu, però a nivell personal és la forma com m’agradaria que me la donaren a mi. Des que tinc ús de raó m’agradaven les matemàtiques i m’agradava riure. Com que no sóc bipolar, he mesclat aquestes dues passions. A mi ma mare em deia: “fes el que vullgues que et facen a tu”, i això és el que faig.
—  (JS) Jo, al contrari. Vaig fer una carrera com a estudiant molt bona, però vaig tenir professors tan roïns i la forma en què em van inculcar la ciència va ser tan trista que em vaig dir: no vull que ningú passe pel que he passat jo. Així que intente donar un enfocament un poc diferent,  perquè tal com es ven la ciència en els col·legis és normal que ningú vullga estudiar-la.

— Tal com està de maltractada la ciència a Espanya, com s’ho poden prendre amb tan bon humor?
— (SG) L’humor té un esperit crític molt important i també deien que és un mètode de supervivència. Que millor que prendre’s alguna cosa negativa amb humor per a superar-la, prendre-li la part positiva i aprendre’n!
—  (JS) Hi estic molt d’acord. Ho subscric.

Santiago García: “Les matemàtiques són el déu absolut de totes les ciències i estan omnipresents en totes elles”

—  Tots dos són duals, científics i artistes, però quina faceta domina més sobre l’altra?
—  (SG) Això són una sèrie d’etiquetes que es posen i pareix que són conjunts disjunts. Crec que són conjunts prou conjunts, perquè hi ha una intersecció. Jo no podria fer només humor sense les matemàtiques, però sí que amb elles puc fer humor o puc fer de professor, que també ho faig. Són coses que tenen alguna cosa en comú.
— (JS) Personalment, em sent prou més científic. No he desenvolupat tant la part artística en la meua vida i ho he fet més per la necessitat de voler contar coses d’una manera diferent, però la realitat és que tremole per la passió que tinc per la ciència mentre que no tremole per la passió que tinc per l’art.

— Vosté, Santiago, sol afirmar que les matemàtiques estan en totes parts. Són el “déu” de les ciències?
—  (SG) Per descomptat. Són el déu absolut de totes les ciències i estan omnipresents en totes elles. Les matemàtiques són la base de tota la resta de ciències. Tot va començar amb les matemàtiques. Abans, en les cultures politeistes, hi havia sempre uns déus que eren l’aritmètica, la geometria. Les primeres matemàtiques, que eren diferenciades,  van ser les primeres formes de creure en alguna cosa divina. Quan es van adonar, per exemple,  que el cercle no mesurava un nombre exacte de metres, van començar a pensar que era un objecte diví, que no era cosa d’humans. Les matemàtiques són el Messi de la ciència.

—  I vosté, Javier, afirma en un dels seus llibres que “moltes vegades la ciència mata la mateixa ciència”. A qui està acusant?
—  (JS) Als professors. Sí, perquè sóc molt fan dels bons professors i molt “hater” dels roïns. En aquest món hi ha professors excel·lents, encara que jo no he tingut la sort que me’n toque cap, i la realitat és que quan volia dir això el que plantejava és que em pareix terriblement difícil fer que la física siga avorrida. Quin mèrit tens, tio, ho has aconseguit, quin mort d’assignatura que has ficat! Perquè la física és tan pròxima, tan atractiva, tan divertida… És una assignatura de tocar, de fer coses… Aconseguir que un xiquet s’avorrisca amb la física és tenir dos bons collons. I per això dic que hi ha un suïcidi, perquè no pot ser que usant la ciència la mates. És molt dur, però és així. Realment em costa imaginar-me que algú faça una cosa tan anodina d’una cosa tan bonica.

Javier Santaolalla: “Utilitzant un símil futbolístic, si en ciència estem en segona divisió, en divulgació estem en tercera”

—  Com convencen els assistents als seus espectacles que es prenen la ciència seriosament?
—  (SG) La ciència no té per què ser seriosa. Prendre’t alguna cosa de broma o seriosament és una actitud. L’única cosa certa és que la ciència és objectiva i te la pots prendre com tu vullgues.
—  (JS) Crec que el problema és al revés. La gent que ve a l’espectacle pressuposa que la ciència és seriosa, perquè des del moment que et presentes com un científic  ja pressuposen que eres seriós. No he de convéncer-los que ho sóc; és al revés, he de convéncer-los que sóc divertit. Si realment fas un estudi sobre quina és la percepció de la ciència, la gent la veu com alguna cosa molt important per a la societat, com un perfil professional molt important i dels millors valorats. El problema és el contrari, després quan els preguntes què és la ciència, responen que alguna cosa molt avorrida. Aleshores la gent veu la ciència com una cosa feta per gent molt seriosa i professional però molt avorrida. Per tant, el nostre objectiu és l’altre. Som seriosos, això ja ho sabem tots, però som capaços de fer-ho divertit.
—  (SG) És veritat. La part de la nostra responsabilitat és trencar aquest estereotip, perquè la gent té la percepció d’un científic com algú amb una bata que segurament riu poc.

—  Cal ser molt friki, en el millor sentit, per a divulgar la ciència tal com vostés ho fan?
—  (SG) Friki en el millor sentit, és molt important subratllar-ho, perquè friki és algú que es dedica molt a la seua vocació, algú a qui li agrada molt alguna cosa i la col·lecciona. És un col·leccionista de cultura o d’informació, i al final sí que és important que siguem uns frikis en el bon sentit, perquè nosaltres aprenem cada dia i continuem sent uns frikis de les nostres coses.
—  (JS) Tot el món és friki d’alguna cosa. Si et poses en una taula amb huit persones, estarà el que és friki dels jugadors de futbol, de les boletes, del que siga. El que passa és que en el nostre cas hi ha certs estereotips que més o menys es compleixen i els usem a favor nostre, perquè al final quan u està damunt de l’escenari el que vol és connectar amb el públic, i la millor manera de fer-ho és que hi haja algun tipus de llenguatge comú entre el públic i nosaltres. El que es coneix com a qüestió friki és alguna cosa que ens uneix i la usem a favor nostre.

Santiago García: “La ciència no té per què ser seriosa. Prendre’t alguna cosa de broma o seriosament és una actitud”

— La investigació és una de les grans víctimes de la crisi, però quin és l’estat de la divulgació científica?
—  (SG) Una vegada ens preguntàvem quanta gent es dedicava exclusivament a ser divulgador, i la resposta va ser que els podíem comptar amb els dits d’una mà. No sé qui ha d’espentar primer, si la investigació a la divulgació o la divulgació a la investigació. Una de les responsabilitats que tindria la divulgació seria ensenyar a la gent l’ús de les ciències en la seua vida quotidiana; és a dir, l’impacte de la ciència en el dia a dia de les persones, i si haguera una retallada en ciència hauria d’emprenyar molta gent. Aquest seria l’efecte de la divulgació, que els fera mal com si fóra alguna cosa del seu dia a dia que retallaren en ciència.
—  (JS) Utilitzant un símil futbolístic, si en ciència estem en segona divisió, en divulgació estem en tercera.

— Seguint amb els símils, és la divulgació l’“aneguet lleig” de la ciència?
—(SG) Sí, perquè qui es dedica a la divulgació sempre ha tingut la fama que no pot dedicar-se a la ciència. En aquest sentit, sí que és l’“aneguet lleig” de la ciència, encara que la divulgació a Espanya està creixent molt, encara que no sé si a un nivell exponencial, els últims anys.

— La ciència i l’humor són el còctel perfecte per a la divulgació?
—  (SG) Per a dir que és perfecte caldria estudiar-lo científicament. Sé que és un bon còctel, no sé si dir que és el millor o que és perfecte, però hem demostrat empíricament que és una bona mescla. Al final, l’humor és un mitjà, igual que ho és la poesia o una cançó. Qualsevol mitjà artístic o cultural és bo per a arribar al fi, que és la ciència en aquest cas.
—  (JS) És una realitat que a tot el món no li agrada el mateix. Hi haurà gent a qui li agrade la ciència amb humor que fem en l’escenari i hi haurà gent que pensarà que això és un rotllo. N’hi ha d’altres que prefereixen un llibre o els que no compren un llibre i veuen un vídeo en “You Tube”. Està qui rebutja el vídeo perquè li sembla per a ximples i sí que escolta la ràdio… Al final ha d’haver-hi prou varietat de divulgació per a cobrir tot l’espectre de personalitats que hi ha. L’humor, per sort, cobreix bàsicament un espectre prou ampli.

—  On consideren que hi ha més sentit de l’humor, en un laboratori o en el Palau de la Moncloa?
—  (SG) Estic segur que en el Palau de la Moncloa s’han de riure molt. En un laboratori, per experiència, puc dir que hi ha molt d’humor, que és la millor manera de portar el dia a dia i tantes hores de treball braç a braç. En la Moncloa crec que es riuen d’una altra manera.
—  Quin creuen que és el partit polític més “químic”?

— (SG) El PSOE seria per a mi el que més s’assembla a una taula periòdica. Hi ha molts elements molt elementals i altres que són molt reactius.
— I el partit més “físic”?
—  (SG) El PP, perquè té un forat negre que ho absorbeix tot.

—  Si una expedició extraterrestre arribara a la Terra i irrompera en l’escenari en què “Big Van” estiguera actuant, què creuen que faria o pensaria?
— (SG) Segur que exterminar-nos. El llenguatge que utilitzem és el més semblant al llenguatge universal. Jo use les matemàtiques; la física estudia el que passa a l’univers, i crec que se sentirien més afins que si entraren en la Moncloa, això segur.
—  (JS) Hi ha un membre del nostre grup que actua disfressat d’extraterrestre i parla precisament d’això. De fet, fa el paper d’un extraterrestre que acaba d’arribar a la Terra disposat a matar a tots els presents a l’escenari. Si arribara un extraterrestre en aquestes circumstàncies, segur que el xou seria molt més divertit.