«Si la maternitat és cada vegada més tardana, els casos de càncer de mama associats a l’embaràs augmentaran»

Al mateix temps que les tècniques de reproducció assistida permeten retardar la maternitat amb garanties, l’edat de les mares en la seua primera gestació constituïx un factor clau en l’estudi de l’aparició de patologies associades a l’embaràs. Emmarcat en el Programa Prometeu de la Generalitat Valenciana per a grups d’investigació d’excel·lència, la investigació del doctor Juan Viña Ribes (València, 1956), catedràtic de Bioquímica i Biologia Molecular en la Facultat de Medicina de la Universitat de València, i exdirector general de l’INCLIVA, estudia la mutació genètica que produïx el càncer de mama relacionat amb el cicle d’embaràs-lactància, darrere del qual s’amaga una paradoxa científica. “El cicle protegix la dona contra el càncer de mama si es considera tot el període de la seua vida, però durant els cinc primers anys, el risc de patir càncer és major. Açò és cert per a les mares més jóvens, però per a les de més de 35 anys, el risc en els primers anys és molt alt i probablement l’efecte protector desapareix al llarg de la vida”, explica Viña, membre de la Reial Acadèmia de Medicina de la Comunitat Valenciana.

Pregunta. Per què és important la glàndula mamària com a model experimental?
Resposta. Es tracta d’un bon model per a estudiar la captació de nutrients, els processos de síntesi de proteïnes i els mecanismes d’inhibició a nivell molecular. Després de l’embaràs i la lactància, la glàndula mamària, que compta amb vies de senyalització per a tornar-la al seu estat de preembaràs, conté dos tipus de cèl·lules, les epitelials, que es diferencien i proliferen per a la lactància, i els teixits de greix. Al deixar de lactar, es destruïxen les epitelials i el teixit adipós passa a ocupar el seu lloc. En el sistema, que està molt ben orquestrat, es produïx la mort cel·lular programada al mateix temps que la diferenciació i proliferació d’altres cèl·lules. Però si es perd l’orquestra en un ambient microinflamatori durant eixe procés, probablement apareix el càncer de mama. Açò recorda les escultures mòbils d’Alexander Calder. Cada peça és una via de senyalització, i totes han d’estar en equilibri per a mantindre’s.

P. En quin punt es troba la seua investigació?
R. Si es coneix bé tot l’acoblament i equilibri de les vies de metabolització i senyalització, se sabrà quan hi ha un ambient microinflamatori i ajudarà a saber per què apareix el càncer de mama després del cicle d’embaràs-lactància. El 85% dels gens que s’activen per mitjà d’una via de senyalització, anomenada NFkappaB, no canvien tant en condicions normals com en no normals, però les vies de senyalització són diferents al desequilibrar-se en situacions no normals. Per a saber quan es desequilibren, primer cal saber com s’equilibra el sistema. Estem intentant explicar què ocorre a nivell molecular. Hem vist que les calpaïnes juguen un rol molt important a l’hora de trencar les membranes dels lisosomes que generen un dels factors de la involució, i l’estudiem per mitjà del model de ratolins murins i cèl·lules humanes en cultiu de quaranta  línies diferents de càncer.

P. El càncer de mama associat a l’embaràs és prou agressiu.
>R. Es tracta d’un càncer molt específic de mama que sol ser prou agressiu. No sabem al que ens enfrontarem en les pròximes generacions, perquè les dones solen retardar cada vegada més la maternitat. En estos moments analitzem els mecanismes moleculars pels quals el sistema es desequilibra en un ambient microinflamatori i produïx una mutació en gens específics. Si arribem a conéixer-los bé, podrem bloquejar eixes línies de desequilibri.

P. Què ha aportat la genòmica a l’estudi del càncer?
R. Tots els tipus de càncer tenen un origen genètic, la qual cosa no vol dir que siga hereditari, encara que solen confondre’s ambdós termes. L’heretabilitat del càncer de mama suposa menys del 5%, però és genètic perquè es deu a mutacions de gens. També són molt importants les modificacions epigenètiques, per les quals els gens poden comportar-se d’una manera o una altra sense necessitat de mutar-se. Però hi ha moltes mutacions que encara desconeixem. D’ací a quinze anys ja no parlarem de càncer de mama, de pell o de còlon, sinó de mutacions genètiques que produïxen la malaltia.

Juan Viña amb el seu equip

P. S’apuntava fa uns anys que el diagnòstic del càncer durant l’embaràs era tardà. Ha millorat?
R. El diagnòstic per a molts tipus de càncer ha sigut espectacular en els últims 25 anys, i en la forma de tractar-los en l’última dècada ha sigut revolucionari, perquè ara se sap quines vies de senyalització estan mutades i en cada cas donem un tractament o un altre. En el càncer de mama associat a l’embaràs no es pot dir que el seu diagnòstic siga tardà. Les dones han de ser informades per a saber que si són mares més enllà dels 35 anys, els cinc primers anys tenen molt més risc que si tingueren menys de 30, i probablement eixe efecte de defensa al llarg de tota la vida desaparega. El tema clau és la informació, perquè parlem de risc.

P. Tindre més fills assegura una major protecció?
R. Sí, si la mare comença a tindre fills quan és jove, no si la mare té el seu primer embaràs quan és major de 35 anys, ja que és pitjor a l’estar més exposades a canvis hormonals. No obstant això, el temps de lactància no influïx, ja que el problema està en la involució de les cèl·lules epitelials al deixar de lactar, quan es desequilibren les vies de senyalització perquè la mama torne al seu estat de preembaràs.

P. Quin és l’estat actual de la investigació i el tractament d’este tipus de càncer?
R. El càncer de mama està decaient a Europa, i als Estats Units probablement, a part de totes les mesures de prevenció i tractament, sobretot per la reducció de la teràpia hormonal substitutiva. Però s’espera que els càncers de mama relacionats amb l’embaràs augmenten, perquè les dones seran mares més tardanament. Els desafiaments estan en la prevenció i la cronificació, és a dir, a transformar-lo en una malaltia crònica. Es pot curar o cronificar amb revisions periòdiques al llarg de la vida. Ningú es cura de les malalties habituals com la hipertensió, la diabetis o la psoriasi, però pot tractar-se, i el pacient dura tant com la seua malaltia.