Catedràtic i director del Departament d’Economia Aplicada II de la Universitat de València, Cecilio Tamarit Escalona (València, 1964) és membre del grup d’Investigació en Integració Econòmica (INTECO), format per investigadors de la Universitat de València i de la Jaume I de Castelló, que té des de 2003 la consideració de Grup d’Excel·lència Prometeu de la Generalitat. INTECO desenrotlla tres líniesd’investigació: comerç internacional, integració econòmica i medi ambient, i macroeconomia aplicada al cas europeu. A més de coordinar el grup, Tamarit participa més activament en esta última línia, que estudia com afecten a la política macroeconòmica de la UE els processos de globalització i, sobretot, els d’integració econòmica regional.
Actual assessor extern del MINECO i membre del grup d’experts WES del CESifo, de 2006 a 2014 ha ocupat la vicepresidència i la presidència successivament de l’Associació Lliure d’Economia (ALdE). Premi extraordinari de doctorat en 1992 per la Universitat de València i Màster en Economia pel College of Europe de Bruges (Bèlgica), va dirigir entre 1988 i 1992 el Centre de Documentació Europea de la UV i durant 1993 va ser vocal assessor de Conjuntura i Macroeconomia en el Gabinet de la Presidència del Govern d’Espanya. De 1998 a 2003 va ser president de l’Associació Espanyola d’Economia i Finances Internacionals (AEEFI), i entre 2006 i 2009 va dirigir el comité d’economia en la Comissió Nacional d’Avaluació de l’Activitat Investigadora (CNEAI).
PREGUNTA. Amb Itàlia en plena recessió i Alemanya i França estancades, és real l’amenaça d’una tercera recessió a Europa?
RESPOSTA. La veritat és que sí. Segurament és l’escenari més probable. No dic que tinguem una recessió, però sí un estancament a mitjà termini i això justament per als països del sud, que som els que estem més endeutats, és l’escenari més perillós.
P. Mentres els Estats Units remunta la recessió i abandona els estímuls, Alemanya insistix en l’austeritat. Pot així la UE eixir de la crisi?
R. Les mesures d’austeritat eren necessàries i seguixen sent-ho. Cal fer un ajust fiscal. Tenim una crisi de sobreendeutament, però també és cert que si anem a l’origen d’esta crisi, possiblement hi ha un mal disseny de les regles que teníem en la Unió Monetària. En part un mal disseny i en part una mala gestió del disseny que, potser, no era el més adequat. A més, no s’han acabat d’aplicar a l’hora de la veritat les regles que ens havíem donat per a intentar controlar estos desequilibris.
P. I com podem solucionar eixos desequilibris?
R. Hi ha una part de l’ajust que hauran de realitzar els països que estan més desajustats, com és el cas dels països perifèrics, però els països creditors haurien d’assumir també una part important d’eixe ajust. Es necessita un acord polític per a Europa, perquè si l’ajust es realitza de forma tan lenta com està ocorrent, pot no ser acceptable des d’un punt de vista social i provocar la destrucció de l’euro o una partició en diverses àrees monetàries dins d’Europa. Això podria provocar que el procés d’integració europeu quede paralitzat i tinga una regressió que tardaríem anys a recuperar.
«Tenim una crisi de sobreendeutament, però també és cert que si anem a l’origen d’esta crisi, possiblement hi ha un mal disseny de les regles que teníem en la Unió Monetària».
P. El Banc Central Europeu no sols reunix les capacitats monetàries, sinó que acaba d’assumir el paper de supervisor bancari, això suposarà una situació més positiva?
R. Mentres la política monetària era de caràcter federal, la supervisió es va deixar als bancs centrals nacionals, que són els que en principi haurien de conéixer millor els problemes de les entitats financeres. Com es poden veure sorpresos de sobte, i no sols a Espanya, dels problemes que tenim en estos moments en les caixes d’estalvis quan en el fons molta gent ho sabia? Hem vist els problemes d’ING en el sistema holandés, o el cas tremend de Dexia a Bèlgica. Hi ha una sèrie de bancs en la UE que han presentat problemes. Això ha sigut una falta de professionalitat, per dir-ho de forma suau, dels bancs centrals nacionals. Com ho han fet malament de forma descentralitzada però coordinada, que és com estava pensat, ara se centralitza.
P. La UE acaba d’estrenar nova comissió amb Juncker al front. Serà més del mateix que amb Durão Barroso?
R. La Comissió Europea ja no era operativa i els seus dos últims presidents han sigut prou mediocres. S’ha vist que una comissió a 28 no funcionava i es parlava de reduir més el nombre de comissaris. Al final no s’ha fet, sinó que s’ha arribat a un tripijoc de caràcter polític, però en el fons hi ha vicepresidents, que són els verdaders comissaris. Ara tenim comissaris de segona fila, que en la pràctica són directors generals de les grans comissaries. Espanya, per exemple, ha perdut d’alguna forma el seu comissari i ara tenim una espècie de director general “d’alt standing”. Açò pot ser roín des d’un punt de vista nacional, però positiu des del punt de vista de l’organització de la comissió.
P. Almunia es va despedir com a comissari de la competència dient que l’euro no va ser el que ens va ficar en la crisi, però ens traurà d’esta i Laszlo Andor, comissari d’Ocupació i Assumptes Socials, va titllar l’euro de “trampa” i d’haver delmat els estats del benestar. Quin d’estos se n’ha anat amb més raó?
R. Els dos tenen la seua part de raó. L’euro no és el culpable ni de bon tros de la crisi i ens pot fer més forts, però és veritat que les coses s’han gestionat malament. No va haver-hi coratge polític per a flexibilitzar el mercat del treball abans de l’establiment de l’euro i es va decidir avançar cap a la Unió Monetària pensant que esta ens obligaria a efectuar les reformes, però no es van realitzar al triar un cicle alcista. Quan ha arribat el primer cicle negatiu, l’edifici ha trontollat perquè tenia els peus de fang.
P. Com valora la reforma fiscal anunciada pel govern de Rajoy?
R. Després de la reforma del mercat del treball, era absolutament necessària una reforma fiscal que poguera facilitar un augment dels ingressos per a intentar estabilitzar el pressupost, complir les regles del pacte d’estabilitat i creixement i fer un sistema fiscal més eficient i transparent. La reforma fiscal va un poc en esta línia, però tots els analistes coincidixen en el fet que es queda curta i al final l’important perquè tinga èxit ha de ser també que l’economia cresca més. Clar, s’estava plantejant en el moment que pareixia que canviàvem de cicle econòmic, però si passem a un període d’estancament pot ser que una bona part d’esta reforma quede també en res.
P. El Consell Empresarial per a la Competitivitat proposa un altre ajust fiscal de 30.000 milions, centrat més en la reducció del gasto que en l’augment dels ingressos, i deixa recaure l’esforç fiscal en els impostos indirectes. Compartix eixa proposta?
R. És important el que acaben de dir els empresaris, però crec que ja arribem tard. En este moment és difícil dir el que cal fer perquè hem arribat massa tard a tot. Retallar el gasto i augmentar la imposició indirecta s’havia d’haver fet fa cinc anys. Hauria sigut una mesura dinamitzadora del sector privat, a més d’intentar també reduir els costos en termes de desocupació de la crisi, que és el principal drama que tenim.
P. Hi ha una vareta màgica per a la creació d’ocupació?
R. El mercat laboral ha expulsat una quantitat ingent de treballadors, fonamentalment en la construcció, un sector que genera ocupació poc qualificat de forma massiva. Això té difícil solució, perquè si aconseguírem canviar el model de creixement i creàrem ocupació més qualificada, eixes persones no estarien preparades per a eixos treballs. Com arreglem eixe desajust? Perquè reciclant eixes persones amb polítiques actives d’ocupació ja hem vist el que ha ocorregut amb eixes polítiques. Estem descobrint que han sigut molt ineficients i, en alguns casos, han sigut un focus de corrupció política i econòmica tremenda a tots els nivells, des de sindicats, patronals etc. Cal canviar i fer que una part cada vegada major d’ocupacions siguen qualificades, alhora que es crea ocupació no qualificada per a reduir la borsa d’exclusió social i de pobresa, que va en augment.
«Estem descobrint que han sigut molt ineficients i, en alguns casos, han sigut un focus de corrupció política i econòmica tremenda a tots els nivells, des de sindicats, patronals etc».
P. Quan se supere la crisi, com creu que quedarà el paisatge de l’economia valenciana?
R. Segurament, les empreses que eren més dinàmiques ho continuaran sent. Tot el sector exportador està intentant buscar nous mercats i no sols està augmentant les seues exportacions, sinó que hi ha nombre més gran d’empreses que se n’adonen que han d’actuar d’esta manera. El teixit empresarial valencià, que sempre s’ha caracteritzat pel seu dinamisme, està prenent consciència de la necessitat de nombre més gran d’emprenedors i innovadors. Ací sí que estem veient brots en alguns sectors i per diferents àmbits de la mateixa societat civil valenciana. Això genera esperança. A més, si aconseguim que el nostre sistema universitari estiga més connectat als processos d’innovació empresarial, ens podem permetre ser certament optimistes.
P. És compatible rebaixar l’IRPF com ha anunciat la Generalitat Valenciana quan no hi ha suficients ingressos per a pagar la Sanitat o l’Educació?
R. No m’ho pareix. Com a economista em pareix ridícul. La Generalitat Valenciana no té marge per a prendre cap mesura i em pareix un cant de sirena, un brindis al sol. El que està clar és que la Comunitat Valenciana ha fet fallida, està rebent finançament mes a mes amb caràcter finalista del Fons de Liquiditat Autonòmic i no hi ha més a dir. No em pareix seriós. Abans prendria altres mesures de política industrial puntual, d’intentar facilitar la innovació, de política científica, que al cap i a la fi són molt pocs diners.
No comments yet.