L’astrofísica Eva Villaver aborda en la Fundació Cañada Blanch la recerca de planetes extrasolars i la detecció de vida extraterrestre
“Estem més prop que mai de respondre a una pregunta que porta fascinant la humanitat des de fa segles: estem sols a l’univers? Ens trobem en un moment únic en què per primera vegada tenim la certesa de l’existència de planetes com la Terra fora del Sistema Solar i estem desenvolupant la tecnologia que ens permeta la detecció remota de senyals dèbils, possibles indicadors de vida, en l’atmosfera d’aquests planetes. Estem, per tant, a les portes de fer un gran descobriment en la història de la humanitat”. Aquest va ser el colofó de la conferència “Planetes extrasolars i possibilitat de detecció de vida extraterrestre” amb què l’astrofísica Eva Villaver va obrir en la Fundació Cañada Blanch el desé cicle “ConeckTalks” de divulgació científica. El cicle, dirigit per Vicent Martínez, catedràtic d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València i en el qual col·labora l’Institut de Ciències Fisiconaturals de la Institució Alfons el Magnànim, forma part del programa d’activitats de la Càtedra de Divulgació de la Ciència establida entre la Fundació Cañada Blanch i la Universitat de València.
Eva Villaver, doctora en Astrofísica i professora en el Departament de Física Teòrica a la Universitat Autònoma de Madrid, va assegurar durant la seua intervenció que la probabilitat que l’espècie humana siga l’únic cas en què la naturalesa haja evolucionat per a formar un sistema complex dins de l’univers és molt reduïda, i que és molt possible des del punt de vista estadístic que hi haja altres formes de vida en altres planetes. “Nosaltres som simplement –va afirmar– una de les branques del procés evolutiu; aquest planeta està poblat per moltes formes de vida, i nosaltres com a espècie només som una civilització tecnològica des de fa 150 anys, i fins fa poc no érem ni capaços de posar un satèl·lit en òrbita”. “Des del meu punt de vista –va afegir– la probabilitat que hi haja altres llocs a l’univers on s’haja desenvolupat la vida és molt alta, però que siguem capaços de detectar-los ja és una altra qüestió. El procés és interdisciplinari, es treballa en tres camps. Els astrofísics, per exemple, estem desenvolupant tècniques que permeten rebre senyals a les distàncies interestel·lars; paral·lelament, els biòlegs cada vegada estan més prop de proporcionar una definició completa de la vida, i des de la geologia ens donen informació dels canvis en l’escorça que provoquen atmosfèrics no biològics”.
La detecció de vida extraterrestre
Sobre les possibilitats reals de detectar vida extraterrestre, la professora Villaver va assenyalar que encara se no es disposa de la tecnologia capaç de mesurar l’atmosfera d’un exoplaneta i detectar una sèrie de biomarcadors que donen una idea precisa que en la superfície del planeta existisca una vida que haja modificat la composició química de l’atmosfera. Així, va asseverar que “ara només podem detectar algunes espècies químiques en atmosferes de planetes fora del Sistema Solar, però a hores d’ara no hem aconseguit una tecnologia capaç de detectar biomarcadors que ens donen un missatge clar que aquesta atmosfera ha hagut de ser modificada per la presència de vida”.
A pesar que actualment no hi haja encara tecnologia capaç de buscar característiques de vida a l’atmosfera d’un exoplaneta, va mostrar el seu convenciment que s’aconseguirà. “Fa vint anys –va dir– créiem que podien existir exoplanetes, però no en teníem la certesa, i ara ja n’hem detectat més de tres mil, així com fins i tot trets d’atmosferes exoplanetàries en planetes similars a la Terra”, i va augurar que en els pròxims vint anys probablement canvie la concepció del nostre lloc a l’univers i es produïsca una revolució com la que va suposar en el seu temps Copèrnic: “Potser no som els únics éssers vius a l’univers, i una vegada fem aquesta detecció la nostra pròpia filosofia social canviarà també; però, ara com ara, només tenim la possibilitat, tot i que no la certesa”.
Coneixements teòrics sobre els planetes
Al llarg de la seua intervenció, Eva Villaver va fer un recorregut pels coneixements teòrics sobre la formació dels planetes, els ingredients que han d’existir al voltant d’un estel perquè es produïsca la formació d’aquest tipus d’objectes i com és aquest procés, per a efectuar tot seguit una descripció de per què hi ha diferents tipus de planetes –rocosos o gasosos–, a més d’explicar la causa per la qual uns són tan diferents dels altres, si en el Sistema Solar tots, en principi, tenen les mateixes condicions inicials. A partir d’aquest punt, va fer una descripció general de tots els planetes descoberts, explicant per què són tan difícils de localitzar i descrivint els mètodes de detecció.
Per a concloure la seua exposició, l’astrofísica va explicar que encara s’està molt lluny d’aconseguir un senyal fidedigne de vida extraterrestre des del punt de vista científic; va descriure les eines que caldria desenvolupar per a realitzar aquesta detecció, i va acabar la seua intervenció amb la descripció de Pròxima Centauri-b i el planetari de Sistema de Trappist-1, els dos exoplanetes més pròxims a la Terra, i la possibilitat de detectar-hi vida.
Recerca de planetes similars a la Terra
En entrar a analitzar els motius pels quals sempre es busquen planetes similars a la Terra, va explicar que no es tracta únicament d’una qüestió antropocèntrica, “encara que l’únic lloc on es té la certesa que hi ha vida ara mateix a l’univers és al nostre planeta. Per tant, i des del punt de vista intel·lectual, el més lògic seria pensar que busquem vida en llocs similars”. D’altra banda, va manifestar que en haver-se assumit que es necessita una superfície sòlida perquè la vida es desenvolupe, es busquen planetes rocosos com la Terra, Venus o Mart, i no els gegants gasosos com Júpiter o Saturn, així com un objecte rocós amb la suficient massa perquè puga retenir una atmosfera, que seria una altra de les característiques fonamentals en la recerca de planetes amb possibilitats de tenir vida.
L’existència de tectònica de plaques és una altra de les característiques necessàries, ja que els moviments de les plaques a l’escorça terrestre provoquen canvis químics que faciliten la circulació dels gasos a l’atmosfera, un efecte que pot ajudar a fer que hi haja vida, va exposar la professora Villaver, encara que va insistir en el fet que les característiques bàsiques són “un substrat que és una superfície rocosa amb la suficient massa que puga retenir una atmosfera, però que no siga tan massiu perquè l’atmosfera siga enorme, que és el que passaria en els gegants gasosos”.
Impressió artística de la superfície d’un planeta extrasolar amb el seu estel al fons. ESA/Hubble, NASA
Aigua líquida per a desenvolupar la vida
D’altra banda, va assenyalar la dificultat que suposa buscar planetes com la Terra, perquè com que té poca massa relativa comparada amb els grans produeixen un senyal lluminós molt dèbil que en complica la detecció remota. En aquest sentit va indicar que és molt més fàcil detectar un planeta com Júpiter, mil vegades més gran que la Terra en termes de massa.
Així mateix, Eva Villaver va ressaltar que no sols es busca un planeta com la Terra en termes característics de massa i radi, “que al final és el que podem mesurar”, sinó que també s’explora un astre que puga contenir aigua líquida a la superfície. “Des del punt de vista de la biologia –va afirmar– hem aprés a la Terra que, buscant en qualsevol lloc de la superfície terrestre, tota la vida que s’hi troba té una característica en comú i és la presència d’aigua líquida”.
En aquest sentit, va concloure assenyalant que “tot i que anem al desert, a les condicions d’acidesa més extremes, a les condicions de pressió, temperatura…, és igual, el que té en comú la vida és que necessita aigua líquida per a desenvolupar-se, i per tant aquesta és una manera de restringir la recerca de vida, perquè al final el que perseguim és que un planeta tinga les condicions de temperatura adequades perquè puga contenir aigua líquida”.
No comments yet.