SINC: Experts de la Universitad de València (UV), la Universitat Politècnica de València (UPV), l’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) i el Centre Estudis Ambientals del Mediterrani (CEAM) han estudiat 24 miniforats d’ozó, d’un o dos dies de durada, registrats durant jornades amb cels clars entre 2000 i 2007. Els resultats mostren que la reducció temporal de la capa d’ozó –d’un 9 a un 39%– pot incrementar la incidència de la radiació ultraviolada entre un 13 i un 49% i augmentar el risc de cremades solars.
«La formació de petits forats d’ozó estratosfèric de curta durada sobre el territori valencià disparen els índexs de radiació ultraviolada i, alhora, incrementen el risc de cremades solars”, expliquen els científics valencians, “Les disminucions d’ozó a l’estratosfera més importants se solen produir a l’hivern, a diferència de l’estretiment de la capa d’ozó en nivells de l’Antàrtida afavorit per les emissions de gasos clorofluorurs (CFC), més habitual a la tardor».
L’equip que coordina la UV va descobrir la formació de 24 miniforats d’ozó, després d’analitzar totes les jornades amb cel clar de vuit anys, del període 2000-2007. A més, aquests episodis d’estretiment de la capa atmosfèrica protectora dels rajos solars més nocius per als éssers vius, tan sols es van estendre entre un i dos dies, es van produir durant els mesos d’hivern i també van arribar a una part de la península Ibèrica. Els resultats d’aquest treball –que acaba de publicar online la revista International Journal of Climatology–mostren que la reducció temporal de la capa d’ozó, entre un 9 i un 39%, pot augmentar la incidència de la radiació ultraviolada entre un 13 i un 49%.
A diferència de la reducció de la capa d’ozó estratosfèric –a uns 25 quilòmetres d’altitud– a la zona antàrtica, afavorida per l’emissió de gasos clorofluorurs (CFC) i més habitual durant la tardor (primavera austral), els miniforats d’ozó més destacats es produeixen durant l’hivern (gairebé el 60%), segons les conclusions.
PUBLICAT EN SINC: Llegir més.
No comments yet.