La cova de l’Autopista, descoberta en 1984 pels membres del grup d’Espeleosocorro Lorenzo Martínez i Rafael Matoses, se situa al costat de Gandia i constituïx la cavitat de més longitud acumulada de tota la Comunitat Valenciana.
Situació geogràfica de la cova de l’Autopista.
La cova ha estat amagada fins a la realització de les voladures que n’han permés la troballa fortuïta, i encara ara no tenim coneixement de cap altre accés natural. Per això, atés que en la seua formació es va mantindre segellada i en condicions estables, l’interior de la cova ens oferix diversos tipus de concrecions i formacions cristal·lines d’una bellesa i una raresa incomparables.
Plànol de la cova de l’Autopista.
Es tracta d’un autèntic laberint de galeries, gateres i corredors en què qualsevol es pot perdre amb una facilitat extrema. Els primers informes, publicats entre 1987 i 1991, van ser realitzats pel Grup Espeleològic Murta, Speleo Club Alpino Valenciano i el Club Universitario de Montaña. No obstant això, només en 2002 Miguel Guerrero i jo, acompanyats per altres companys, vam fer més de trenta incursions amb l’objectiu de topografiar-la, i hi vam arribar a treballar moltes vegades més de deu hores seguides, en zones cada vegada més apartades de l’entrada. Amb això i l’ardu treball realitzat posteriorment per Miguel Guerrero, vam aconseguir topografiar prop de 7,5 quilòmetres de túnels, si bé encara queda treball per realitzar. Hem de tindre en compte que la segona cova més extensa de la Comunitat Valenciana, la de Sant Josep de la Vall d’Uixó, compta amb 2,7 quilòmetres coneguts. Molt lluny queden del sistema de Mammoth Cave (Kentucky, EUA), de 590 km de longitud acumulada.
Aportació hídrica contínua en la formació de les helictites.
A la cova podem veure helictites, un tipus d’estranyes estalactites excèntriques que posseïxen un canal central a través del qual pot passar l’aigua però que, segons els eixos de cristal·lització i l’aparició de porus laterals al canal d’aportació hídrica principal poden desenrotllar-se en qualsevol direcció. Així, sembla que les helictites desafien la gravetat, perquè poden créixer en horitzontal (n’hem vist de més de mig metre), en vertical, o retórcer-se en múltiples direccions creant formes caòtiques.
Mar de Corall.
També podem trobar, com succeïx en el mar del Corall, sòls translúcids formats sobre un nivell d’aigua estable gràcies a la pols i la calcita depositades en la seua superfície durant centenars d’anys, però ara penjades en canviar el nivell d’aigua. El procés de formació continua en alguns punts, on podem veure replans al voltant d’estalactites. Per davall d’estos sòls trobem preciosos cristalls poligonals amb forma d’avet, probablement constituïts per concreció quan l’espai encara es trobava inundat.
Formació d’un replà sobre l’aigua d’un gour del Mar de Corall.
Formacions cristal·lines en forma d’arbre en el Mar de Corall.
En llocs com el Jardí i la Sala Blanca destaquen formacions d’aragonites aciculars i coral·loides de quasi mig metre de diàmetre en alguns casos. Estes formacions cristal·lines, en forma d’eriçó, es desenrotllen quan s’arriba al límit de la sobresaturació de la calcita i s’aconseguixen amb rapidesa.
Aragonites coral·loides del Jardí.
Aragonites aciculars de la Sala Blanca.
El lloc més llunyà de l’entrada de la cova el bategem amb el nom de Sala Remota. Per a arribar allí, cal recórrer prop de 650 metres travessant moltes gateres, algunes realment incòmodes. Molt prop d’esta sala podem veure un sòl amb formacions cristal·lines poligonals que, a la llum de les llanternes, emeten espurneigs fascinants.
Estalactites de la Sala de les Meravelles.
Finalment, prescindint d’altres llocs en què també trobem aragonites, helictites, estalagmites, estalactites, banderes, colades, gours, etc., cal mencionar la Sala de les Meravelles. Ací trobem estalactites d’uns quants metres, estalactites helictites i colades de molts metres de longitud. Les colades es desenrotllen quan l’aigua presenta un flux laminar sobre una superfície de pendent acusat, i això facilita la pèrdua de CO2. Esta sala conté, a més, un avenc de 40 metres de profunditat, el Pou de l’Al·ucine.
Enorme colada cap al Pou de l’Al·lucine.
Des de les meues primeres visites a la cova en 2002 fins hui, he pogut comprovar un increment notable de brutícia a l’interior, com també desperfectes en les formacions, principalment en les zones d’accés més fàcil. Per això, he d’aprofitar estes línies per a fer una crida a tots els grups espeleològics o excursionistes que s’introduïsquen a la cova de l’Autopista, perquè la respecten i la conserven.
© 2013 Conec. Tots els drets reservats.
Aquesta cova és una meravella, seria una llàstima que la malveren. Si no està tancada al públic, serà prompte un femer. Més valdria que fora poca coneguda, un abraça i adéu.