Mansplaining de llibre

El capítol 5 “La cosa ésa de ser mujer” constitueix, sens dubte, el text més comentat del llibre «Voluntad: la fuerza heroica que arrastra la vida», de Martín López Corredoira, publicat per l’editorial Altera el 2015. Els seus fragments han transitat per les xarxes socials generant polèmica i estupefacció, sobretot des que van ser compartits per la coneguda tuitera feminista Carmen González Magdaleno (@MagdalenaProust). La recuperació, al meu parer desgavellada, de tòpics tremendament masclistes al voltant de la naturalesa de la dona i la seua posició en el pla intel·lectual bé ens hauria d’invitar a descartar aquest text i centrar el nostre interés en tasques més estimulants.

No obstant això, tal com reflectia una enquesta encarregada per la fundació L’Oréal, el 63% dels espanyols considerava el 2015 que les dones no són aptes per a la ciència d’alt nivell. Dades d’aquest tipus han de posar-nos en alerta i ens obliguen, atesa la concepció vetusta que manté un alt percentatge de població del nostre país, a presentar oposició i prestar atenció a discursos com el de López Corredoira.

Ja el títol ha de posar-nos en guàrdia “La cosa ésa de ser mujer”: un home, una vegada més, presenta davant del món la naturalesa femenina. La seua, així ho pretén l’autor, no és més que una anàlisi asèptica d’algú instruït a donar compte dels fets. Tot just quatre línies després d’haver anomenat “verduleras de pueblo” les feministes l’autor se sincera:

No estoy insultando a nadie, sólo me atengo a los hechos observados. No soy un machista, sólo un observador de lo que me rodea, alguien que intenta sacar datos procedentes de observaciones a la luz, tal y como fui adiestrado en mi formación científica.

López Corredoira s’erigeix, doncs, com un simple analista de “la cosa ésa de ser mujer”, un mer observador, abillat amb bata blanca, que arreplegarà acuradament el que la dona mostra en la seua actuació. No content amb això, s’aventura a afirmar la utilitat que aquests apunts tindran, fins i tot, per a aquelles dones curioses de conéixer-se a si mateixes:

Si el lector de este libro es mujer, saber qué tiene de particular su existencia le resultará de sumo interés.

Hi ha un terme que, després de llegir aquestes línies, acudeix ràpidament a la ment de tots aquells mínimament familiaritzats amb la terminologia feminista: mansplaining. Aquest neologisme anglòfon, format per la paraula home i la paraula explicar, fa referència a l’estesa pràctica entre homes d’explicar de forma paternalista a les dones la realitat de certs assumptes. Com indicaria Lily Rothman per a la revista The Atlantic, aquesta pràctica es manté en els homes fins i tot quan la receptora posseeix un coneixement més gran de l’assumpte en qüestió. L’origen del terme és difús, però molts apunten que va nàixer amb el llibre de l’escriptora nord-americana Rebecca Solnit Els homes m’expliquen coses. El cas de López Corredoira és icònic. Si Rothman i Solnit llegiren l’escrit que tractem, cosa que dubte molt que arribe a passar, podem imaginar amb facilitat el somriure irònic que despertaria en el seu rostre aquest enèsim intent d’un home d’explicar-los a elles, i a la resta de dones, qui són realment.

Bé podríem detenir-nos en la supèrbia d’aquest gest, però voldria continuar. Després d’haver pres contacte amb la pretensió d’anàlisi de López Corredoira, l’analitzaré detenint-me en una de les seccions, potser la de més interés per a una plataforma de divulgació científica com Conec.es: Dona i intel·lecte.

López Corredoira defensa que, si bé la capacitat filosòfica d’una dona no ha de ser menystinguda, la seua disposició a enfrontar-se a la profunditat de la nostra existència, a plantejar-se els eterns “perquès” que han fet avançar la ciència i la filosofia, és menor que la dels homes. Per a ell en constitueix una clara mostra el fet que no hi haja en la història del pensament grans noms femenins. No és excusa, al seu parer, la dificultat afegida de les dones per a participar del món acadèmic o l’ocultació de certes figures femenines en la història:

Mucho ha mandado la mujer a lo largo de la Historia cuando ha querido algo […] Si pocas o ninguna mujer han llegado a ser grandes en las creaciones del pensamiento, no será por los obstáculos o censuras que se les imponían, sino porque su poder de extorsión lo han empleado en conseguir joyas o bienes antes que en poder saltarse tales obstáculos.

Simone de Beauvoir, Hannah Arendt, María Zambrano, Martha Nussbaum, Margaret Cavendish, Anne Conway, Mary Wollstonecraft o Susanne Katherina Langer són filòsofes suficients, d’una llarga llista, per a donar mostra del biaix de la pretesa “anàlisi” de López Corredoira quan afirma “poques o cap dona han arribat a ser grans en les creacions del pensament”. Aquelles que han sobreviscut al llarg exercici d’ocultació de la dona en la història del pensament donen una mostra clara que el “sexe dèbil” no ho és tampoc en filosofia.

Émilie du Châtelet (1706-1749) va ser una cèlebre matemàtica i filosofa francesa, traductora de l’obra de Newton i una de les ments més brillants del seu temps. En una carta escrita al seu amic Pierre Louis de Maupertuis, la pensadora deplora les dificultats que se li presenten com a dona en el seu desenvolupament intel·lectual i dóna mostra de la seua absoluta disposició a lliurar-se a l’estudi i la ciència:

Estic desesperada de la meua ignorància i de totes les coses que m’impedeixen eixir-ne. Si jo fóra home estaria en el Mont Valérien amb vosté i deixaria plantades totes les inutilitats de la vida.

Marie de Gournay (1565-1645) va ser una poeta, filòloga, filòsofa i traductora francesa. Se l’ha considerat una de les mares del feminisme i el seu escrit Sobre la igualtat d’homes i dones constitueix un dels primers textos de la història del pensament a declarar obertament la igualtat de capacitats intel·lectuals entre tots dos gèneres. Va patir constants atacs per la seua elecció de no casar-se i de dedicar-se a l’estudi i l’escriptura, i se l’arribà a acusar de practicar bruixeria i d’exercir la prostitució. El seu enuig queda palés en l’escrit “Greuge de dames”, on declara:

més d’un diu trenta bajanades i encara triomfa, per la seua barba o per l’orgull de les seues suposades capacitats.

Potser aquests exemples no són suficients per a canviar el parer de Corredoira, o potser els considere massa allunyats en el temps. Si aquest és el cas, recomane la lectura del blog beingawomaninphilosophy.wordpress.com, obert per Jennifer Saul, professora de Filosofia de la Universitat de Sheffield. Aquest espai recull un ampli nombre d’experiències de discriminació patides per dones dedicades a la filosofia durant els últims anys.

Les dones han brillat i continuen brillant en l’horitzó intel·lectual, obrint-se pas en un paradigma que les ha eclipsat i continua pretenent-ho. Una simple ullada a l’obra de les dones que he citat dóna bona mostra del potencial d’aquestes sàvies i d’un ímpetu indestructible per dedicar-se a la ciència i a la filosofia. Potser és més còmode limitar-se a llegir aquells homes que la història ja ha fixat com a clàssics i no fer l’esforç per desentranyar el vertader valor de la contribució femenina al món del pensament. Però no vestim d’anàlisi seriosa un exercici d’aquestes característiques.

López Corredoira cita en el seu escrit autors com Nietzsche o Freud, brillants sens dubte, però, al meu parer, molt allunyats de ser presos com a referents actuals en la construcció d’un discurs sobre la dona i la seua rellevància en la història. Jo, per a acabar el meu escrit, m’he permés també la llicència de citar un home brillant. El següent fragment pertany a Filosofare al femminile, d’Umberto Eco:

Vaig fullejar almenys tres enciclopèdies filosòfiques i de tots aquests noms (excepte Hipàtia) no en vaig trobar cap rastre. No és que no hagen existit dones filòsofes. És que els filòsofs han preferit oblidar-les, potser després d’haver-se apropiat de les seues idees.