J.J. GÓMEZ CADENAS – Avui he de parlar d’estrelles. D’aquestes estrelles que ja no veiem gairebé mai, ocultes darrere de la pol·lució lumínica que esborralla les ciutats on vivim i ens fa oblidar, massa sovint, aquestes joies bellíssimes i distants.

Imagina, lector, una nit gèlida d’hivern. Es fa fosc a poc a poc sobre Aras de los Olmos, mentre el meu amic Vicent Martínez, director de l’observatori, Fernando Ballesteros (un altre amic amb qui compartisc la passió per la divulgació, la ciència-ficció i els ETs) i l’astre fotògraf Vicent Peris (l’ull de Kappa i l’esperit de Sagan) obrin les cúpules de dos dels tres telescopis que l’observatori astronòmic de la Universitat de València té allí. Observarem en un d’aquests. Vicent Peris, mentrestant, combinarà diverses fotografies fetes amb distints filtres al telescopi TROBAR, per crear una imatge de la nebulosa d’Orió.

La nebulosa d'Orió fotografiada per V. Peris amb el telescopi TROBAR mentre la resta l'observabem.

Hi hem pujat un grup d’amics, xiquets i xiquetes inclosos; n’hi ha 7, el major (si no comptem el meu estudiant de doctorat, Francesc) té 15 anys, la més menuda —Ruth— només en té dos. Fem torns per a enganxar l’ull al telescopi que apunta primer a la Lluna, després a Venus, més tard a Júpiter i finalment a les Plèiades. Quan el fred es fa pesat, ens refugiem a la caseta, perfectament preparada, on els astrònoms tenen una sala de treball i habitacions per a quan cal passar una nit en blanc, mirant al cel.

Bromes i rialles i felicitat. Senzillíssima recepta contra la crisi, camp damunt de les oliveres, aire pur fins que en diem prou, un telescopi (però si m’estireu n’hi hauria prou amb uns prismàtics i una llanterna), uns quants amics i les rialles dels infants, titil·lant en la foscor, refrescant-nos la memòria. Qui no guarda el record d’una nit estrellada?

La Lluna, des del telescopi, fa una mica de por. Està ací al costat, la llum que reflecteix ens arriba en a penes un segon. Si comencem a comptar els enormes cràters que la cobreixen —cada un d’aquests cràters és conseqüència de l’impacte d’un meteorit gegantí — i raonem que la Terra està tan exposada com el seu satèl·lit (de fet, més exposada, ja que és més gran) a aquests destructors ambulants i dividim el nombre de cràters per l’edat del planeta i comptem la freqüència entre assassinat i assassinat massiu d’espècies, ens ix que vivim de prestat, fa ja un milió o dos d’anys o així. En algun lloc no molt llunyà del barri, un asteroide desconegut es mou en una òrbita que en algun moment —demà, l’any que ve, dins de cent, o mil segles— tallarà la nostra. Ara, a qui l’importa una extinció massiva quan les agències de rating ens han abaixat la nota creditícia. Ares d’Alpont és un bon lloc per a reflexionar sobre la condició humana.

Orió sobre la cúpula del Telescopi Trobar a l'Observatori d'Aras de los Olmos. Foto: Javier Díez

Les Plèiades (o coloms, en grec), en canvi, no fan por. Són meravelloses. Vicent Martínez i Fernando ens expliquen que es tracta d’un grup d’estrelles molt joves, situades a uns 450 anys llum de la Terra. “Joves” vol dir que es van formar fa “només” 100 milions d’anys. Comparades amb el nostre sol, són a penes uns bebès, com Ruth.

Mentre mirem al cel, passem fred i intentem imaginar-nos les civilitzacions de la galàxia, Vicent Peris fa fotografies de la nebulosa d’Orió, a uns 1500 anys llum de la Terra. Una distància reduïda en comparació amb els cent mil anys llum del diàmetre de la nostra Via Làctia, que converteixen aquesta nebulosa en un lloc interessant per als estudiosos de la formació estel·lar. Estrelles relativament joves, formades als pilars de pols i gas de la nebulosa, emeten una radiació potent ultraviolada que il·lumina l’entorn, on altres processos de formació estel·lar estan en marxa.

De fet, les fotos d’aquest grup mostren molt clarament com la pols estel·lar absorbeix i dispersa la llum que emeten les estrelles, cosa que em porta al cap l’èter de què parlàvem en el darrer lliurament. Com és possible que l’univers estiga ple d’un mitjà prou elàstic per a propagar les ones electromagnètiques i al mateix temps tan absolutament tènue que la llum puga arribar-nos des de galàxies distants centenars i milers de milions d’anys sense ser absorbida? Certament l’èter ha de ser moltíssim més tènue que la pols estel·lar. De què està fet? Com explicar-nos les seues fabuloses propietats?

En un article per a la revista Mètode, Vicent Martínez i Virginia Trimble repassen la mania tan pronunciada d’escolàstics, filòsofs, astrònoms i físics d’inventar-se objectes, entitats, fluids, sopes i xarops còsmics o, si no n’hi ha, estrelles invisibles o partícules prodigioses, cada vegada que no saben com explicar alguna cosa. Algunes vegades, les conjectures dels savis acaben sent encertades, com quan Pauli va postular el neutrí, un trosset diminut i fantasmagòric de realitat que, tanmateix, s’ha descobert i estudiat fins a l’esgotament; d’altres vegades, han resultat fallides, com és ben sabut.

Ja deu sospitar el lector que l’èter està entre aquestes últimes. El va matar un experiment, el de Michelson i Morley, que, lluny d’acabar amb aquest, pretenia mesurar la velocitat de la llum respecte del sistema de referència definit per un fluid tan meravellós. I atès que parlem d’estrelles, m’agradaria explicar la idea de l’experiment, ressuscitant el capità Kirk.

Seu, lector, còmodament enfront d’un televisor imaginari dels anys 70. Evoca la valerosa tripulació de Star Trek, lluint magnífiques patilles (ells) i pentinats afro (les xiques), tots elegantíssims amb els pijames de camals amples. Acaba de començar l’episodi. L’Enterprise ha esgotat el combustible dels tancs i necessita proveir-se’n urgentment. Per aquesta raó el capità Kirk arrisca un últim salt a l’hiperespai que els deixa a prop d’Urk, un planeta particularment ric en cristalls de diliti —el combustible dels motors miraculosos de la seua nau. L’únic problema és que el planeta en qüestió es troba en l’espai Klingon i els klingons —se sap— tenen males ideas.

No obstant això, tot sembla anar bé. Mr. Scott aparca l’Enterprise en una òrbita estacionària entorn d’Urk i Spock capitaneja una expedició per a localitzar el combustible, carregar-lo i eixir per phasers com més prompte millor. Tot ocorre ràpidament gràcies al famós truc de la “teleportació” i en unes hores els motors recuperen la potència i la nau es prepara per a un nou salt que la torne a zones menys perilloses de la galàxia.

Deu, nou, vuit… murmura Mr. Scott mentre en uns artefactes semblants a tubs de neó, el roig és espentat progressivament pel verd, que indica que els motors ja estan gairebé a punt. Set, sis, cinc… en aquell moment l’hiperradar de l’Enterprise detecta una nau klingon que acaba de materialitzar-se des de l’hiperespai i es dirigeix cap als nostres amics a tota velocitat.

–Nau enemiga a la vista– informa Scott.

–Coordenades i velocitat – demana, serenament, el capità Kirk.

–Acostant-se a 99 % de la velocitat de la llum, distància 400.000 quilòmetres –contesta, impertorbable, Spock.

–Quatre, tres, dos… –continua el compte enrere.

Just en l’instant en què el cronòmetre marca un segon per al salt a l’hiperespai, la nau klingon, que ja ha acurtat la distància amb l’Enterprise fins als 300.000 quilòmetres, dispara el seu mortífer raig làser.

Recordem que la llum viatja (aproximadament) a 300.000 quilòmetres per segon. La velocitat amb què la nau klingon s’acosta a l’Enterprise és també, pràcticament, 300.000 quilòmetres per segon, així que la velocitat de la llum en el sistema de referència de l’èter (l’Enterprise està aturada en aquest mateix sistema) és de 600.000 quilòmetres per segon i, per tant, el làser fatal només necessita mig segon per a tocar la nau terrestre.

O no?

Serà destruïda l’Enterprise? Serà la fi del capità Kirk i la seua valerosa tripulació?

No us perdeu el proper capítol… i no oblideu que també aquesta nit, continuen lluint els coloms sobre Ares d’Alpont.

© 2012 Conec. Tots els drets reservats.