L’observació de la Terra des de l’espai va començar a fer-se realitat en 1946, quan, després de finalitzar la Segona Guerra Mundial, van començar a llançar-se coets V-2 alemanys, capturats pels aliats, amb fins pacífics. Tant des de l’antiga URSS com des d’EUA es van dur a terme aqueixos llançaments, destinats a explorar l’atmosfera superior. Els V-2 aconseguien altituds lleugerament superiors als 100 km i des d’allí dalt van prendre les primeres imatges de la Terra. Els primers satèl·lits artificials arribarien pocs anys després –el primer (Sputnik-1) va ser posat en òrbita el 4 d’octubre de 1957– i des de llavors s’han posat en òrbita de l’ordre de 6.000, dels quals ara mateix hi ha operatius uns 800.
Una de les primeres fotografies de la Terra des de l’espai, presa el 24 d’octubre de 1946 des d’un vol suborbital (el vol núm. 13) d’un coet V-2 llançat des de la base militar de White Sands (EUA). L’altitud més alta aconseguida pel coet va ser d’un poc més de 100 km. Font: White Sands Missile Range/Applied Physics Laboratory. Crèdit: US Army.
Encara que la majoria d’aqueixos enginys espacials tenen com a principal missió les telecomunicacions, tampoc falten els meteorològics i els d’observació terrestre. Aquests últims són cada vegada més nombrosos i amb millors prestacions. Gràcies a la valuosa informació que obtenen amb els seus sensors, sabem cada vegada més coses sobre el canvi climàtic, la contaminació atmosfèrica, els recursos hídrics o els ecosistemes, entre altres molts assumptes lligats a la degradació mediambiental que pateix el nostre planeta i que comença a aconseguir uns nivells preocupants. Aqueixa informació –bé siga en forma d’imatges o de dades numèriques– és cada vegada més necessària. Els ciutadans del segle XXI la demandem. Com més i millor coneguem el que ocorre en el planeta, major serà la nostra capacitat d’adaptació als canvis que estan per arribar, i millor preparats estarem per a afrontar els inevitables desastres naturals que cada un cert temps ens colpegen.
Logotip del Programa Copernicus.
Gràcies a l’ambiciós Programa Copernicus, Europa està prenent la davantera a altres potències mundials en el sector espacial, com EUA. En Copernicus treballen de forma coordinada els principals centres científics i tecnològics europeus, així com nombroses empreses europees vinculades a l’espai. Organismes com l’Agència Espacial de l’Espai (ESA), l’Agència Europa del Medi Ambient (AEMA), EUMETSAT o el Centre Europeu de Predicció a Mitjà Termini (ECMWF) formen la carcassa sobre la qual se sustenta el Programa, que trau partit de l’àmplia experiència europea en teledetecció, i s’aprofita de les nombroses infraestructures ja existents.
Són moltes i molt variades les missions espacials que proporcionen dades a Copernicus. Tenim, per exemple, els satèl·lits meteorològics Meteosat i MetOp, els altimètrics Jason i Cryosat, i molts altres que compleixen altres funcions igualment importants per a monitoritzar bé el nostre planeta. Però, sense cap dubte, la joia de la corona de Copernicus és la flotilla de satèl·lits Sentinel (Sentinella), les càmeres d’alta resolució de la qual comencen a proporcionar imatges de gran qualitat de la superfície terrestre, la qual cosa permet fer un bon seguiment de qüestions de màxim interés mediambiental, a part de proporcionar una gran quantitat de dades que contribuirà que millore el nostre coneixement del planeta.
Representació artística esquemàtica dels diferents satèl·lits Sentinel que formaran la flotilla. Crèdit: Copernicus.
Estem davant dels nous sentinelles de la Terra. Gràcies a aquesta flotilla de satèl·lits de nova generació disposarem d’un escàner a escala planetària. Ja s’han posat en òrbita els 3 primers sentinelles de la flota: els bessons Sentinel 1A i 1B, i el Sentinel 2A. Ara, en 2017, està previst el llançament del següent satèl·lit de la sèrie: el Sentinel 2B, bessó del 2A. El calendari de llançaments està previst que continue fins a l’any 2030. En tot aquest temps s’arribaran a posar en òrbita una vintena llarga de satèl·lits, la qual cosa conformarà una xarxa que, combinada amb la resta de satèl·lits lligats a Copernicus, proporcionaran un volum d’informació sobre el sistema climàtic molt superior a què disposem en l’actualitat.
Totes aquestes dades no sols aniran destinades als científics, sinó que s’oferiran en obert i de forma gratuïta a tots els ciutadans. Aqueixa és la raó de ser de Copernicus. A través de la web del Programa es pot accedir a la majoria dels productes que es generen amb les dades que proporcionen els distints sentinelles. Copernicus es vertebra en 6 àrees principals, cada una de les quals atén un determinat tipus d’informació. Els serveis de Copernicus són els següents: 1) Zones de terra (continentals), 2) Medi ambient marí, 3) Atmosfera (CAMS), 4) Gestió d’emergències, 5) Canvi climàtic (C3S), i 6) Seguretat.
Cronograma amb els llançaments previstos dels satèl·lits Sentinel. Crèdit: Copernicus.
En l’ECMWF es gestionen el Servei de Monitorització de l’Atmosfera (CAMS) i el de Canvi Climàtic (C3S), i l’enginyer espanyol Juan Garcés de Marcilla és l’actual director, i és l’encarregat tant del desenvolupament estratègic com de la implementació dels dos serveis. El superordinador de l’ECMWF –un dels més potents del món– permet processar la gran quantitat de dades que de forma contínua van subministrat els satèl·lits. La seua tasca de sentinelles permetrà vigilar els impactes del canvi climàtic com mai abans s’havia fet fins ara. Les dades obtingudes ajudaran els científics que investiguen el clima a millorar les complexes projeccions climàtiques, la qual cosa reduirà el grau d’incertesa. Als ciutadans europeus o de qualsevol altre lloc del món que accedisquen a la informació, els “ulls” dels Sentinel els ajudaran a prendre consciència de la vulnerabilitat del nostre planeta i dels continus canvis a què està sotmés.
No comments yet.