La Guerra de Troia ens ha sigut transmesa, principalment, a través de dos grans obres èpiques gregues, la Ilíada i l’Odissea, escrites per Homer cap al segle VIII a. C., possiblement com a recopilació d’una llarga tradició oral. La famosa Troia del rei Príam és descrita com una ciutat bella de poderoses muralles, en l’acròpolis de la qual destacava el palau del rei. Troia es trobava a l’Anatòlia occidental, estratègicament situada a l’entrada de l’estret dels Dardanels.
Figura 01: l’anomenada “Màscara d’Agamèmnon”, descoberta en 1876 en l’acròpolis de Micenes per H. Schliemann, és una màscara mortuòria d’or pertanyent a un rei datat cap a 1550-1500 a. C. (Museu Arqueològic Nacional, Atenes)
Segons Homer, a la Grècia continental el rei més poderós d’aquella època era Agamèmnon de Micenes (fig. 01), el germà del qual, Menelau, era casat amb la bella Hel·lena. El rapte d’Hel·lena pels troians és presentat com el casus belli que va fer que es formara una enorme coalició de regnes, principalment d’Àsia Menor i Grècia, en què Agamèmnon va prendre el comandament. Molts herois van morir durant la contesa, com Hèctor, en un combat singular contra Aquil·les (fig. 02), o el mateix Aquil·les, per una fletxa de Paris. Però, finalment, amb la coneguda estratègia del cavall de Troia, la ciutat va ser presa, cremada i destruïda.
Figura 02: la lluita d’Héctor i Aquil·les en un crater de figures roges (Museu Britànic, Londres)
Els relats de la Guerra de Troia eren tan coneguts en el món antic que el lloc va ser visitat solemnement per molts conquistadors. Així ho va fer, per exemple, Alexandre el Gran (que es creia descendent d’Aquil·les) l’any 334 a. C., o el romà Juli Cèsar l’any 48 a. C. Però el lloc de l’antiga Troia, després de l’esvaïment de la tradició clàssica, no va quedar del tot oblidat. Així, per exemple, l’any 1403 Ruy González de Clavijo (ambaixador del rei castellà Enric III) va poder visitar-ne les ruïnes.
Els estudis arqueològics no arribarien sinó molt més tard. Després d’uns sondejos realitzats per Frank Calvert en 1865 al tossal de Hisarlik, deduint que aquest havia de ser el lloc de l’antiga Troia, les primeres excavacions d’envergadura van ser realitzades a partir de 1870 pel famós Heinrich Schliemann. Troia presenta nou nivells arqueològics principals, des de Troia I, que s’inicia a principis del III mil·lenni a. C., fins a Troia IX, que correspon a l’assentament romà d’Ilium Novum (Nova Troia). Dos nivells han sigut relacionats amb el conflicte descrit per Homer. Un és Troia VI, una gran ciutat d’uns 10.000 habitants, la fi de la qual va tenir lloc entre 1300 i 1250 a. C. L’altre és Troia VII-A (fig. 3), la fi de la qual queda marcat per un nivell de cendres (aparentment a causa d’una confrontació bèl·lica) datat al voltant de l’any 1200 a. C.
Figura 03: Muralla de l’acròpolis de Troia VII (ca. 1200 a. C.)
Troia va existir, però és històric el relat d’Homer o només una ficció grega? L’homèrica guerra de Troia ha sigut tractada per nombrosos investigadors des d’ambdues perspectives, però mai hi ha hagut un acord. Els fets tradicionalment s’han situat en el segle XIII a. C. o principis del segle XII a. C. per aquells que hi han vist una base històrica. Tucídides (s. V a. C.) en Història de la Guerra del Peloponés ubica la guerra a mitjan segle XIII a. C., igual que Heròdot d’Halicarnàs (s. V a. C.) en el seu segon llibre de Historiae. Però en diversos epítoms de l’Aegyptiaka del sacerdot egipci Manethó (s. III a. C.) es diu que Troia va ser presa en època de Tausert (dona que va actuar com a regent i faraó a Egipte entre 1197 i 1191 a. C.). I el savi Eratòstenes de Cirene (s. III a. C.), encarregat de la Biblioteca d’Alexandria, va assenyalar en la seua Chronographia l’any 1184 a. C.
Una possible reconstrucció històrica del cicle troià pot fer-se a partir del coneixement que tenim de les relacions entre Ahhiyuwa (possible referència al món aqueu) i Hatti. Però també, potser, molts episodis del cicle troià en què es descriu el moviment de grups de combatents pel Mediterrani oriental, tant abans com després de la presa de Troia, podrien relacionar-se amb els episodis històrics vinculats als anomenats Pobles del Mar. Com veurem, l’homèrica Guerra de Troia i les seues conseqüències podria encaixar en essència amb esdeveniments històrics coneguts a partir de fonts hitites, egípcies i proximoorientals.
Figura 04: El Vas dels Guerrers, s. XII a. C., amb una representació de soldats micènics (Museu Arqueològic Nacional, Atenes)
Figura 05: Els grans regnes del Mediterrani oriental en el segle XIV a. C.
Durant l’última part del s. XV a. C. el rei hitita Tudhaliya III va sotmetre el poderós país d’Assuwa, en la coalició del qual s’esmenten Wilusa i Taruisa, noms que encaixen amb els que utilitza Homer per a referir-se al domini de Príam: Ilios (pronunciat ‘Wilios’ abans de l’antiguitat clàssica) i Troia. En relació amb això, un text conegut com L’ofensa de Madduwatta ofereix la primera referència dels aqueus (fig. 4) en la documentació hitita, i implica ja una activitat bèl·lica dels aqueus a l’Anatòlia occidental a finals del segle XV a. C. (fig. 5)
En aquest sentit, no hem d’oblidar que la relació entre els aqueus d’Homer i Anatòlia és anterior a la Guerra de Troia. Basta recordar que la Ilíada parla del saqueig de la Troia de Laomedont (pare de Príam) per part d’Hèracles. Igualment, si tornem al cicle troià, veiem que Aquil·les va passar els anys anteriors a la caiguda de Troia saquejant diversos llocs de la costa de l’Anatòlia occidental. Tampoc pot obviar-se que la mitologia vinculada a l’origen de moltes de les dinasties de l’Argòlida estableix llaços d’unió amb Anatòlia. Així ocorre, per exemple, amb la dinastia dels atrides de Micenes, d’on procedirà el rei Agamèmnon que comandarà la coalició contra Troia.
La carta CTH 191 escrita pel rei del país del riu Seha (al sud de Troia) a un rei hitita (possiblement Muwatal·lis II, principis del s. XIII a. C.) parla d’un atac a Wilusa / Troia aparentment per part de tropes hitites, però també dels atacs que aliats d’Ahhiyuwa van fer a la regió (com a Lazpa / Lesbos, esmentada en la Ilíada com una de les illes atacades pels aqueus), i tal vegada fins i tot contra Wilusa. Potser per això els hitites hagueren d’intervenir a Troia.
També de principis del segle XIII a. C. es conserva el denominat Tractat d’Alaksandu, entre el rei hitita Muwatal·lis II i el rei Alaksandu de Wilusa. S’hi recorda la llarga relació de pau existent entre Hatti i Wilusa / Troia. Comprovem, doncs, que Troia va estar en l’òrbita d’Hatti durant, almenys, part del segle XIV i XIII a. C. D’altra banda, el tractat també posa en relleu la col·laboració militar. Cal recordar que Homer es refereix al raptor d’Hel·lena indistintament com a Paris o com a Aleksandros, nom que curiosament correspon a l’Alaksandu del tractat hitita. A més, un dels déus que garanteixen el tractat per la part d’Alaksandu és Appaliunas, del qual alguns opinen que podria ser equivalent a Apol·lo, el déu que va ajudar Paris a matar Aquil·les.
Figura 06: Relleu de la Batalla de Cadeix, entre les tropes de Ramsés II i les tropes i aliats del rei hitita Muwatal·lis II (Temple de Luxor)
Quan Muwatal·lis II es va enfrontar al rei egipci Ramsés II en la famosa batalla de Cadeix l’any 1275 a. C. (fig. 6), entre els països aliats de l’exèrcit hitita cal citar el país de Drdny (Dardània), perquè com a dardanoi es definia la gent de la Tròade. En l’homèrica Guerra de Troia els dardanoi van ser liderats per l’heroi Enees, que després de la caiguda de Troia escaparia al Laci, a la península itàlica. S’havia casat amb una filla del rei Príam, amb la qual va tenir Iulus, que seria concebut com a avantpassat de la gens iulia romana, motiu pel qual Juli Cèsar tenia especial interés per visitar Troia.
Altres aliats portats per Muwatal·lis II a la batalla de Cadeix procedien del país d’Irtju (Arzawa, regió de Lídia), Rk (Lukka, a Lícia) i del país de Qrqsh (Qarqisha, és a dir, Cària), també a Anatòlia. Segons Homer, a més, Cària va ser aliada dels troians.
Precisament, l’anomenada Carta de Tawagalawa (de l’època de Muwatal·lis II o Hattusilis III) que havia d’enviar-se al Gran Rei d’Ahhiyuwa, recorda que Hatti i Ahhiyuwa van estar enemistats temps arrere a causa de l’assumpte de Wilusa / Troia. Gràcies a documents com aquest, de mitjan segle XIII a. C., podem plantejar que la Guerra de Troia va ser una guerra entre Ahhiyuwa i Hatti, i els regnes associats a ambdós, pel control d’aquesta zona de l’oest d’Anatòlia.
En la segona meitat del segle XIII a. C. el regne d’Ahhiyuwa continuava sent un factor desestabilitzador a l’Anatòlia occidental. Controlava l’Egeu i fins i tot establia aliances (contra els hitites) amb regnes de l’Anatòlia occidental. D’aquesta època és la Carta de Milawata, enviada pel rei hitita Tudhaliya IV (ca. 1237-1209 a. C.) (fig. 7) a un dels seus vassalls d’Anatòlia occidental. S’hi esmenta el rei Walmu de Wilusa / Troia que, a causa d’una rebel·lió, hagué d’abandonar la seua ciutat per a refugiar-se al regne de Mira, i va ser reclamat pel rei hitita. També d’aquesta època és el Tractat de Sausgamuwa entre Tudhaliya IV i el rei d’Amurru (Síria), en el qual s’estableix la prohibició que les naus d’Ahhiyuwa descarreguen als ports d’Amurru, cosa que evidencia que aquest regne continuava sent una potència marítima comercial. D’altra banda, és curiós veure que l’escriba d’aquest text va definir el rei d’Ahhiyuwa com un gran rei, un igual als reis d’Egipte, Babilònia i Assíria, si bé després s’ho va pensar millor i el va esborrar.
Figura 07: Relleu del santuari de Yazilikaya, prop d’Hattusas, on es mostra al déu Sharruma abraçant el rei hitita Tudhaliya IV.
Tudhaliya IV en els seus últims anys de regnat va ser contemporani dels primers anys de Merenptah (1213-1203 a. C.), rei egipci que l’any 1208 a. C. es va enfrontar a una coalició líbia que comptava amb el suport de contingents estrangers: els aqawasha o ekwesh, els turshu, els luku, els sherden i els shekelesh. L’origen d’aquests és font de discussió, si bé és possible que els puguem relacionar amb gent de les costes d’Anatòlia i l’Egeu. Així, els turshu s’han comparat amb el terme hitita Taruisa (Troia), però també amb els tursenoi de Lídia, a l’oest d’Anatòlia, o la ciutat de Tarsus a Cilícia. Els luku han d’associar-se amb gran probabilitat a la gent de Lukka, la zona d’origen de la qual és la regió de Lícia, a la costa de l’Anatòlia sud-occidental. En una de les cartes d’Amarna el rei egipci acusava el de Xipre d’haver donat suport als pirates de Lukka, i soldats de Lukka havien combatut a Cadeix contra Ramsés II. En la Ilíada, a més, els lukioi apareixen com a aliats de Troia. Els shekelesh, si es relacionen amb l’antiga Sagalassos, també devien ser de la regió de Lukka. D’altra banda, els sherden, esmentats en molts documents egipcis, podrien venir d’Anatòlia occidental (Muntanya Sardene o Sardis), però altres opcions són factibles.
Els aqawasha, que constitueixen el contingent estranger més nombrós, podrien fer referència als ahhiyuwa i, per tant, als aqueus. Cal recordar les paraules de Tucídides en la Història de la Guerra del Peloponés quan, en referència als grecs antics, els de l’època micènica, diu que es van tornar pirates, com a forma de vida, per a obtenir recursos.
En aquest punt, val la pena recordar uns fragments de l’Odissea, on Odisseu (Ulisses) relata precisament la pràctica de la pirateria i la seua expedició a Egipte després de la destrucció de Troia:
Vaig equipar nou naus […]. Al cap de cinc dies vam arribar a Egipte […], van saquejar els bells camps dels egipcis, es van emportar les dones i els xiquets i van matar els homes. Prompte va arribar la cridòria a la ciutat, així que en escoltar-la es van presentar en despuntar l’alba. Es va omplir tota la plana de gent que anava a peu i a cavall i de l’estrèpit del bronze […]. Per totes les bandes ens envoltava la destrucció; allí van matar amb agut bronze molts dels meus companys i a altres se’ls van emportar vius per a forçar-los a treballar els seus camps.
Podria haver-hi una associació entre el relat homèric de l’Odissea, on es parla de la derrota dels aqueus, i l’episodi d’època de Merenptah per al qual les inscripcions egípcies parlen de 1213 baixes entre els aqawasha? Com veiem, encara a pesar de les diferències, hi ha molts elements que permeten establir una comparació.
Figura 08: Relleu del temple funerari de Medinet Habu on es mostra la batalla naval de Ramsés III contra els Pobles del Mar, cap a l’any 1180 a. C.
Figura 09: Presoners peleset, en un relleu de Ramsés III (Medinet Habu)
Els moviments de tropes, mercenaris o pirates pel Mediterrani oriental es fan més evidents en la documentació des de principis del segle XII a. C. De fet, l’últim gran rei hitita, Subiluliuma II (ca. 1207-1178 a. C.) va haver d’enfrontar-s’hi. També, un intercanvi epistolar entre el rei d’Alashiya (Xipre) i el rei d’Ugarit, aliats dels hitites, mostra nítidament que l’albirament de naus enemigues anunciava el desastre imminent. A Egipte, mentrestant, Ramsés III va preparar les seues tropes per a fer front a aquests invasors cap a l’any 1180 a. C. (fig. 08). Un text jeroglífic conservat en el seu temple de Medinet Habu relata aquest moment:
Cap país va poder resistir davant de les seues armes. Hatti, Kode, Karkemish, Arzawa i Alashiya, tots van quedar aïllats. […] Van avançar sobre Egipte mentre la flama es preparava davant d’ells. La seua lliga eren els peleset, els tjeker, els shekelesh, els denyen i els weshesh.
Els peleset (fig. 09), que donen origen als filisteus que acabaran assentant-se a la zona de Palestina, procedeixen, segons la Bíblia, de Kaphtor (comunament associada a l’illa de Creta). No obstant això, s’han apuntat múltiples hipòtesis sobre la procedència original d’aquest grup: des de Grècia fins a Anatòlia i nord de Síria. Potser, l’anàlisi de l’ADN dels esquelets filisteus trobats recentment en un gran cementeri a Ashkelon podria aportar llum sobre l’origen d’aquest poble (fig. 10). Van constituir el grup més nombrós entre la coalició que va intentar envair Egipte en l’època de Ramsés III.
L’origen de la resta de grups és igualment incert. Els tjeker (fig. 11) (que en els relleus de Medinet Habu apareixen abillats com els peleset) s’han relacionat amb gent de Síria però també amb Teucre, el rei mític de la Tròade que va heretar el tron de Troia. Els teucres, després de la guerra de Troia, es diu que van recalar a Xipre. També dels weshesh s’ha volgut veure una relació amb Wilusa, és a dir, amb els troians. Però tampoc podem afirmar-ne res.
Figura 10: Difunt filisteu trobat a Ashkelon (Expedició Leon Levy a Ashkelon)
Finalment, els denyen o danuna han sigut comparats amb els danaoi amb els quals Homer es refereix (junt amb els akhaioi / aqueus i argeioi / argius) als grecs. Una bona referència egípcia als danaoi grecs la trobem en un text d’Amenhetep III (mitjan segle XIV a. C.). En aquest text s’esmenta Tinaiu, que apareix junt amb nombrosos llocs de Creta (com Knossos), Grècia (com Micenes) i fins i tot, encara que amb reserves, Troia. Açò podria encaixar bé amb el fet que el Papir Harris parla dels denyen com aquells “que estan en les seues illes”. Però una altra opció, postulant un possible origen anatòlic, és que s’hagen de relacionar amb el regne de Donenuna, esmentat en les cartes d’Amarna, equivalent a l’Adana o Adaniya de les fonts hitites.
Recentment s’ha publicat la traducció d’un document luvita suposadament trobat en 1878 a Beyköy (oest d’Anatòlia). El text, llevat que siga fals (perquè hi ha discussió sobre la seua autenticitat), aporta informació de gran importància. S’hi parla de com el rei de Mira va enviar el príncep Muksus de Troia a una expedició que va aconseguir la conquista d’Ashkelon (a l’actual costa d’Israel), on va construir una fortalesa, probablement com a base per a altres operacions de pirateria per la zona. També es refereix al conegut episodi de l’expulsió del rei troià Walmu, indicant que l’anterior rei de Mira es va fer amb el control de Troia instal·lant novament Walmu en el tron a canvi de la seua fidelitat. Aquest text seria una prova de com des de l’Anatòlia occidental es van llançar ràtzies al Llevant mediterrani, en aquest cas des de la mateixa Troia, la qual cosa enllaça no sols amb episodis homèrics sinó també amb els esdeveniments vinculats als Pobles del Mar.
En conclusió, al llarg d’aquestes línies hem vist les relacions i els conflictes que van afectar Ahhiyuwa, Hatti, Troia, els regnes de la costa mediterrània d’Anatòlia, Egipte i els Pobles del Mar. Encara que en absolut podem aconseguir amb ells un encaix perfecte amb els relats del cicle troià, no hi ha dubte que sí que permeten suposar una connexió entre aquests esdeveniments i el relat homèric, que hauria begut així de fonts històriques, adornades amb nombrosos elements èpics.
No comments yet.