Foto: Neanderthal Museum (Mettmann, Germany)
Dan Dediu i Stephen C. Levinson, de l’Institut Max Planck per a la Psicolingüística, a Nijmegen, Països Baixos, han dut a terme recentment una investigació que suggerix que els neandertals també van fer ús del llenguatge oral, amb la qual cosa es qüestiona la idea que este tipus de llenguatge és propietat exclusiva de l’Homo sapiens.
Fins ara, la imatge icònica que teníem d’un neandertal era la d’un subhumà que es comunicava mitjançant grunyits primitius i gestos. No obstant això, els que es consideren, evolutivament parlant, els cosins dels humans anatòmicament moderns (perquè procedixen ambdós d’un avantpassat comú, probablement de l’Homo heidelbergensis), van constituir un grup social reeixit tenint en compte que van habitar grans extensions d’Euràsia occidental durant milers d’anys, a mercé d’èpoques climàtiques tremendament hostils.
Fins fa poc, però, suposàvem que els neandertals havien sigut substituïts pels humans anatòmicament moderns, després de milers d’anys cohabitant, perquè aquells eren sensiblement inferiors, tant físicament com intel·lectualment, a estos. Però en l’última dècada, gràcies a les noves dades que aporten les troballes arqueològiques i paleoantropològiques, així com la disponibilitat d’ADN ancestral, s’està acceptant una imatge nova dels neandertals: que posseïen unes capacitats cognitives i una cultura molt més semblants a les nostres del que es creia.
A esta nova bateria de descobriments sobre les habilitats dels neandertals, pareix que s’hi podria sumar la de mostrar una capacitat de parlar i fins i tot d’usar algun llenguatge oral antic. Si estes anàlisis són encertades, llavors, els orígens del llenguatge modern (fins ara situats entre cinquanta mil i cent mil anys) podrien remuntar-se a un milió d’anys arrere. En altres paraules, que la capacitat de parlar no va sorgir sobtadament de resultes d’una única (o d’unes poques) mutació genètica, sinó que el llenguatge seria fruit d’una gradual acumulació d’innovacions culturals i biològiques.
Esta troballa implica, a més, una altra qüestió no menys important. Si els humans anatòmicament moderns que es van dispersar des d’África i els neandertals hi van interactuar tant culturalment com genèticament, com pareix que va passar, nosaltres no sols transportaríem gens neandertals, sinó que, tal vegada, els nostres llenguatges també conserven traces dels llenguatges orals d’este grup, la qual cosa suposaria que la nostra actual diversitat lingüística és un reflex també dels vestigis d’unes altres formes de llenguatge oral procedents dels neandertals.
Paleontòlegs com Juan Luis Arsuaga, codirector del jaciment d’Atapuerca, i Ignacio Martínez, professor titular de la Universitat d’Alcalá de Henares, ja sostenien recentment que els neandertals devien posseir un llenguatge oral eficient, si es tenia en compte el conjunt d’adaptacions anatòmiques relacionades amb la presència de llenguatge que presenten al jaciment de l’Avenc dels Óssos, a la serra d’Atapuerca, Burgos: la major col·lecció de fòssils humans del gènere Homo del món.
Esta teoria està també protegida pel fet que l’ADN obtingut de restes neandertals presenta el gen FoxP2, que està relacionat amb la parla en l’Homo sapiens. Això suggerix que, almenys des d’un punt de vista genètic, els neandertals estaven capacitats per al llenguatge.
En sentit contrari s’expressa l’arqueòleg Steven Mithen, de la Universitat de Reading, autor de llibres divulgadors com Los neandertales cantaban rap, que propugna que el sistema de comunicació dels neandertals es basava en grunyits multimodals i mimètics, és a dir, un sistema de comunicació “hmmmm”. Mithen diu que la situació del coll avançat i la disposició de la laringe en els neandertals devien dificultar un llenguatge articulat.
No comments yet.