En 1998, Jane Lubchenco, presidenta aleshores de l’AAAS (American Association for the Advancement of Science) –l’associació científica més important a escala mundial, tant pel nombre de membres com per la quantitat de premis Nobel i científics d’alt nivell que en formen part– va reclamar en la revista Science que el segle XXI fóra, per a la ciència, el segle del medi ambient i que la comunitat científica “reorientara la seua maquinària” cap a la resolució dels problemes que amenacen el futur de la humanitat (“Entering the Century of the Environment: A New Social Contract for Science”).
S’han prodigat crides com esta des de la comunitat científica per a advertir de la necessitat urgent de fer front a un conjunt de problemes associats a un creixement demogràfic i econòmic continuat en un planeta finit: l’esgotament de qualsevol tipus de recursos essencials, la producció de residus contaminants, l’emissió de gasos d’efecte d’hivernacle, el procés d’urbanització desordenada, la degradació d’ecosistemes, la pèrdua de diversitat biològica i cultural, els desequilibris inacceptables que condemnen milers de milions de sers humans a la pobresa extrema i són causa de conflictes i violències…
Davant d’esta situació d’autèntica emergència planetària s’han produït ja desenrotllaments científics i tecnològics importants en camps com ara la “química verda”, la “biotecnologia per a la sostenibilitat”, l’“ecologia industrial”, l’“enginyeria per al medi ambient”, l’“educació ambiental”, l’“economia baixa en carboni”, etc. Podem referir-nos així a la posada a punt de recursos energètics nets i sostenibles, l’augment de l’eficiència d’aparells i processos (amb l’estalvi energètic consegüent), la producció ecològica d’aliments, la reducció i reciclatge de deixalles, la prevenció de catàstrofes, la recuperació d’ecosistemes danyats, etc.
No obstant això, s’ha començat a comprendre que estes contribucions són totalment insuficients i que cal integrar camps aparentment tan allunyats com, per exemple, el de l’economia i el de l’estudi de la biodiversitat, però que tenen en comú el fet de referir-se a accions humanes que afecten la naturalesa. Esta necessitat d’integració de coneixements l’imposa l’estreta vinculació de problemes que es potencien mútuament i que, per tant, no poden abordar-se aïlladament.
Es fa evident, per tant, la necessitat d’abordar globalment, sense reduccionismes, el sistema cada vegada més complex constituït per les societats humanes i els sistemes naturals amb què interaccionen i dels quals, en definitiva, forma part. Eixa és la raó de ser del sorgiment de la ciència de la sostenibilitat, l’objectiu explícit de la qual és contribuir a la transició a la sostenibilitat, és a dir, assenyalar el camí cap a una societat sostenible.
S’inicia així una profunda revolució científica que integra naturalesa i societat: després de la revolució copernicana, que unificà cel i terra, després de la teoria de l’evolució, que va establir el pont entre l’espècie humana i la resta dels sers vius, ara assistim a la integració del desenrotllament social (econòmic, industrial, cultural…) amb els processos de l’anomenat món natural, buscant comprendre les interaccions entre la naturalesa i la societat a fi d’afavorir-les.
Ens trobem així amb una nova ciència que exigix integrar una pluralitat de coneixements per a abordar el conjunt de problemes vinculats, i això la fa necessàriament interdisciplinària. Més encara, ha de ser una ciència transdisciplinària, que incorpore en les seues investigacions i presa de decisions els que treballen fora de l’àmbit acadèmic, ja que els objectius, els coneixements i la intervenció d’estos actors socials resulten imprescindibles per a fer possible la transició a la sostenibilitat.
Revistes com Sustainability Science, creada en 2006 i d’accés lliure en Internet, han publicat articles i anàlisis bibliogràfiques que mostren el potent desenrotllament de la nova ciència i les seues valuoses contribucions per a avançar en la transició a un futur sostenible.
Tags: emergència planetària, sostenibilitat, transició a la sostenibilitat, ciència de la sostenibilitat, interdisciplinarietat, transdisciplinarietat, revolució científica.
No comments yet.