DANIEL CLOSA – Quan estem envoltats de persones, necessitem mantenir una certa distància amb la resta. Una distància física a partir de la qual, si se’ns apropen més, ens comencem a sentir incòmodes. Tots hem experimentat aquesta sensació empipadora quan algú envaeix el nostre espai. Sentim que es prenen massa confiança i tenim tendència a recular per mantenir la separació. És el mateix que passa amb els ocells: quan es posen als fils elèctrics, podem veure que ho fan mantenint una distància similar els uns amb els altres.
En antropologia es parla de “bombolles de reacció” per a referir-se a aquesta mena d’esferes imaginàries que ens envolten i que condicionen el nostre comportament. Cadascun de nosaltres tenim diverses d’aquestes esferes imaginàries que ens envolten. Hi ha l’esfera social, que és la que marca la distància en la qual interaccionem amb altres persones en els àmbits socials. Aquesta és una distància més gran que la de l’esfera personal, en la qual ens sentim incòmodes quan algú hi entra. La més propera i restrictiva és l’esfera íntima, a la qual només deixem entrar les persones amb què compartim lligams emocionals que ja són prou intensos.
Diagrama de representació dels límits de l'espai personal. Gràfic: Wikipedia / Libb Thims
De vegades, aquestes esferes causen problemes perquè estan molt condicionades per la cultura. La distància a la qual un habitant del nord d’Àfrica regateja ens pot resultar violenta, mentre que ens sorprèn la incomoditat que causem als nòrdics quan parlem a una distància que a nosaltres ens sembla prudent, però que ells només accepten en la intimitat. I és que, encara que tinguen una forta base biològica, les distàncies que marquen els diferents nivells d’interacció social estan molt condicionades per la cultura.
El seu origen es va poder identificar en uns estudis que es van fer amb una dona que tenia lesionada una zona del cervell anomenada amígdala. Inicialment l’estudi només pretenia veure si les lesions afectaven la seua capacitat de reconèixer les expressions facials de les altres persones, però els investigadors es van adonar que aquella dona s’apropava exageradament quan mantenia converses, fet que els va fer pensar que, potser, l’amígdala estava relacionada amb la distància personal.
Això ho van poder verificar en un experiment senzill. Demanaven a voluntaris que s’anaren apropant a l’experimentador fins arribar a un punt en què deixaren de sentir-se còmodes. Van trobar que això passava al voltant dels seixanta centímetres de distància. En canvi, aquella dona podia seguir apropant-se i sentir-se perfectament còmoda encara que gairebé s’estigueren tocant.
Estudis posteriors amb tècniques d’imatge aplicades al cervell van permetre veure que l’activitat de les neurones de l’amígdala augmenta molt a mesura que algú se’ns apropa més del que considerem excessiu. Fins i tot amb els ulls tancats, l’amígdala es posa en funcionament si ens diuen que tenim algú molt a prop.
Així doncs, l’amígdala sembla actuar barrejant sensacions conscients i inconscients i participant activament en el procés de socialització dels humans. És com un senyal d’alarma que es dispara quan algú se’ns apropa massa. Però alhora és una alarma que podem modular conscientment. Altrament, resultaria encara més difícil viatjar en metro a hores punta o anar a concerts. Com a bon mecanisme biològic, el sistema funciona segons un patró general, que podem adaptar en funció de les circumstàncies.
Més informació: Amygdala – Brain Region Responsible For Our Sense Of Personal Space
© 2012 Conec. Tots els drets reservats.
No comments yet.