El pròxim dijous 27 d’abril, Sharon Weinberger farà una conferència sobre la història mai explicada sobre els projectes duts a terme per l’agència d’intel·ligència nord-americana DARPA. L’acte tindrà lloc a la sala Gregori Mayans del MuVIM de València a les 19:30 hores.
Als anys cinquanta, en plena Guerra Freda entre els Estats Units i la llavors coneguda com a Unió Soviètica, va començar una lluita paral·lela a les tensions geopolítiques de la Guerra Freda: la conquista de l’espai, o com passaria a conéixer-se en els llibres d’història “la carrera espacial”. L’èxit del llançament del primer satèl·lit artificial, el Sputnik I per part dels soviètics, va marcar un punt d’inflexió en el Departament de Defensa nord-americà, els responsables del qual veien amb estupor els ràpids avanços de la tecnologia militar russa. Com a resposta a aquesta amenaça i sota el mandat del president Dwight David “Ike” Eisenhower, es va crear aquell mateix any l’Agència d’Investigació de Projectes Avançats (ARPA és les seua sigla en anglés).
El conjunt de polítics i militars que conformaven el Departament de Defensa nord-americana, de seguida van entendre que l’avanç militar havia d’estar en sinergia amb la ciència i amb la tecnologia, sobretot si volien guanyar la carrera als seus enemics soviètics. Per a això, van apostar per finançar el Departament de Defensa amb grans paquets econòmics destinats a R+D i a la contractació de científics d’elit al voltant del món. Aquests científics a vegades havien treballat per a projectes duts a terme en països enemics. Algunes de les històries de com aquests científics van arribar a treballar per als programes de l’agència ARPA podrien traure’s de les millors pel·lícules d’intriga manufacturades a Hollywood. L’agència ARPA va desenvolupar una sèrie de programes tecnològics en totes les disciplines científiques, l’últim motiu de les quals era sempre la seguretat nacional.
L’any 1960 l’agència ARPA va transferir els programes d’R+D dedicats a la indústria aeroespacial civil a la NASA, fundada dos anys abans. D’aquesta manera, l’agència podria centrar tots els seus esforços en el desenvolupament de tecnologia per a la defensa dels Estats Units de les amenaces internacionals, i sobretot la detecció de míssils intercontinentals. L’objectiu de defensa d’aquesta agència va quedar palés quan l’any 1972 va afegir aquest terme al seu acrònim, reanomenant-se com a Defense Advanced Research Project Agency (DARPA).
Entre aquests projectes de defensa es trobava el programa BAMBI, un nom curiós per al fi amb què s’havia creat: interceptar míssils enemics en la fase inicial de llançament. Per a això es pretenia construir una xarxa de satèl·lits artificials, fortament armats, orbitant al voltant de la Terra. En aquell moment, es va considerar que el projecte era massa ambiciós, la qual cosa va suposar la seua cancel·lació. En lloc seu va nàixer el projecte “ARPAT”, que utilitzava drons capaços d’elevar-se a gran altura i amb la capacitat de detectar aquest tipus d’amenaces.
Un altre dels projectes més rellevants de l’agència va ser el Projecte Vela. El principal objectiu d’aquest programa era rastrejar possibles restes de proves nuclears subterrànies, en la superfície terrestre o en l’atmosfera. Aquest projecte va suposar una gran inversió en sismògrafs situats en el subsòl i en detectors de radiació nuclears (rajos gamma), que s’enviarien a l’espai en un total de 12 satèl·lits. Aquests satèl·lits, que en principi s’esperava que tingueren una vida útil de sis mesos, van estar operatius durant anys. A més de detectar possibles detonacions nuclears, aquests satèl·lits van detectar una radiació que provenia de fonts desconegudes fins aleshores: els esclats de raigs gamma procedents de l’espai. Com és de suposar, aquest descobriment va tenir un gran impacte en l’àmbit de l’astronomia i l’astrofísica.
Però no sols trobem projectes de detecció d’amenaces de míssils. L’agència també va desenvolupar programes que van ser molt polèmics i que formen part de les ombres del que hui en dia es coneix per les seues aportacions en els avanços tecnològics i per ser el planter de la indústria de l’alta tecnologia mundial. Un d’aquests programes va ser el Projecte AGILE, sota el qual s’investigaven les conseqüències de l’ús d’agents químics, com l’herbicida Agent Taronja, sobre els camps d’arròs del sud-est asiàtic, utilitzats pels nord-americans en la guerra del Vietnam.
Molta de la que actualment considerem alta tecnologia va ser desenvolupada per un conjunt de brillants científics reclutats per aquesta agència d’intel·ligència per als programes de defensa fa trenta o quaranta anys. Drons, robots amb intel·ligència artificial, sistemes precisos de geolocalització o ARPANET, precursora d’internet, van nàixer dissenyats per a ús militar, però molta d’aquesta tecnologia s’ha adaptat per a ús civil i s’ha convertit en tecnologia imprescindible per a tot el món.
L’any 2000 l’Agència Central d’Intel·ligència (CIA) va fer pública una col·lecció de documents que fins aquell moment es guardaven en el més absolut secret, i que desvelava com s’havia forjat l’agència ARPA/DARPA, així com la tecnologia desenvolupada en els projectes. Aquests documents desclassificats han servit Sharon Weinberger per a introduir-nos d’una manera apassionant en el món de la intel·ligència nord-americana en el llibre The Imagineers of War. El llibre relata com es van forjar les bases de la creació de l’agència d’intel·ligència nord-americana vint anys abans de la seua fundació, amb el llançament de les bombes nuclears Little Boy i Fat Man. El fil conductor del relat és delegat per l’autora als personatges més influents i poderosos dins de l’agència, deixant entreveure que, darrere de les grans fites tecnològiques, hi havia una complicada trama política, militar i científica, en una agència els programes de la qual es veien constantment subjectes a les modificacions de les situacions geopolítiques del moment, de la política federal i dels constants canvis en les prioritats de lluites dels Estats Units.
No comments yet.