CRISPR/Cas9: La basa més prometedora contra les malalties rares

Hui, dia de les malalties rares, és un excel·lent moment per a recordar que, encara que cada una afecta un xicotet percentatge de la població, en el seu conjunt, les prop de set mil malalties rares documentades afecten el 7% de la població mundial. La seua escassa freqüència causa que patir una d’aquestes malalties siga especialment dur per les dificultats en el diagnòstic i en el tractament, a més de la seua escassa visibilitat. D’altra banda, entre el 75-80% d’aquestes malalties tenen un origen genètic i, per això, els tractaments, si n’hi ha, no són curatius sinó que solen ser tractaments crònics enfocats a pal·liar els símptomes o detenir o alentir el progrés de la malaltia. No obstant això, els recents avanços amb la tecnologia de modificació genètica CRISPR/Cas9 conviden a l’optimisme per al futur tractament d’aquestes malalties per la seua capacitat per a modificar l’ADN amb una precisió i seguretat sense precedents.

Encara que des de fa dècades hi ha altres mètodes de modificació genètica que s’han utilitzat fins i tot en humans, CRISPR/Cas9, una espècie de tisores moleculars amb GPS, és un instrument molt més potent i versàtil per diverses raons: és més senzill d’utilitzar, es pot triar en quin lloc de l’ADN volem provocar la modificació, per la qual cosa no és a l’atzar (minimitzant considerablement el risc de mutacions indesitjades) i, a més, les probabilitats de modificar correctament l’ADN de les cèl·lules “a la primera” (l’eficiència) són prou elevades.

Dns Symbol Deoxyribonucleic Acid Genetics Biology

A pesar de tots aquests avantatges, CRISPR és encara una tecnologia molt recent, i encara hi ha detalls desconeguts sobre com funciona. A més, encara que les probabilitats siguen baixes, es detecten ocasionalment modificacions no desitjades en altres regions de l’ADN (anomenats efectes off-target) sense que sapiem massa bé per què ocorren a vegades. Un altre obstacle en el camí per a portar a CRISPR a la rutina de la clínica és la dificultat per a administrar-la i transportar-la a les cèl·lules que volem en el cos humà. Tradicionalment i amb aquest fi, se solen utilitzar virus, en principi inofensius, gràcies a la seua capacitat per a infectar cèl·lules, i així transportar aquestes tisores moleculars a l’interior, però açò té el desavantatge que el sistema immunitari del pacient rebutge aquests virus. Perquè aquesta és una altra qüestió: pareix que el sistema immune de molts de nosaltres està preparat per a atacar un dels components principals de CRISPR (que és d’origen bacterià) tan bon punt el detecta al nostre cos, cosa que pot dificultar l’eficàcia de futurs tractaments i provocar efectes adversos.

Com a conseqüència de tot açò, encara no hi ha assajos clínics aprovats amb CRISPR, encara que dues empreses farmacèutiques a Europa planegen començar en 2018 el que seria el primer assaig clínic en humans amb CRISPR en el món, concretament per al tractament d’una malaltia rara de la sang de causa genètica anomenada talassèmia beta. D’altra banda, als Estats Units, investigadors de la Universitat de Stanford també volen portar CRISPR a assajos clínics per al tractament d’una altra malaltia rara de la sang: l’anèmia de cèl·lules falciformes.

Que aquests dos futurs assajos clínics se centren en el tractament de malalties rares de la sang causades per mutacions puntuals no és casualitat. Amb el sistema CRISPR, l’objectiu més senzill en el tractament de malalties és reparar aquelles que es produeixen per una única mutació de l’ADN. Aquelles malalties que es produeixen a causa de diverses mutacions són més complicades de reparar, perquè implica dirigir CRISPR a diferents regions de l’ADN, mentre que amb una sola mutació només cal dirigir-se a un lloc. L’altra raó per la qual aquests assajos clínics estan dirigits a malalties rares de la sang és lògica i senzilla: no cal administrar directament CRISPR als pacients sinó que es poden extraure les cèl·lules mare de la medul·la òssia (les que s’encarreguen de produir les cèl·lules presents en la sang), modificar-les en el laboratori amb CRISPR, comprovar si s’han modificat amb èxit i llavors injectar aquestes cèl·lules, ja sanes, al pacient. Açò simplifica molt tot el procés, ja que és increïblement més senzill i segur modificar cèl·lules del pacient en el laboratori que tractar de fer-ho directament en el pacient. És per això que el tractament de malalties rares com la fibrosi quística, el tractament de la qual amb CRISPR requeriria modificar les cèl·lules del pacient directament, es presenta molt més complicat i allunyat en el futur.

Molts investigadors no dubten que els tractaments basats en CRISPR arribaran a la realitat de la clínica. La qüestió és quan i per a quines malalties rares. Potser per a aquelles més senzilles de tractar, com les citades abans, siga qüestió d’uns 4 o 5 anys, i per a altres no en siga possible el tractament. També podria ser que tot aquest procés es retardara, perquè és una reacció molt humana il·lusionar-se i crear-se altes expectatives davant de qualsevol nova opció de tractament, ignorant obstacles en el camí. Sens dubte, CRISPR està en el punt de mira com un dels tractaments experimentals més prometedors, i sempre és aconsellable recórrer a la prudència: seran els avanços científics amb aquesta potent ferramenta i els resultats en assajos clínics els que decidiran fins a quin punt les nostres expectatives estan unflades o són realistes.

• Per a saber-ne més: El potencial de CRISPR-Cas9 per a tractar malalties genètiques