Al Museu Arqueològic Nacional d’Atenes dormen els fragments d’un artefacte antic que aviva encara la imaginació de científics, historiadors i d’aquells amb un paladar sensible per als enigmes. Es tracta del mecanisme d’Anticitera, una complexa màquina composta per nombrosos engranatges de bronze descoberta en 1900 per uns bussos buscadors d’esponges prop de l’illa d’Anticitera.
Després del seu descobriment, el mecanisme, en aquell moment dividit en 82 peces distintes, hagué d’esperar dos anys fins que l’arqueòleg Valerios Stais hi vera alguna cosa més que una amalgama de bronze sense funció definida. Stais va proposar ja en l’inici de la seua investigació que aquell estrany objecte devia ser un rellotge astronòmic i, si bé la seua proposta no fou compartida per la majoria dels seus col·legues en aquell moment, el temps finalment li va donar la raó.
Fases de la Lluna. ESO, European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere.
El mecanisme d’Anticitera és una computadora analògica, l’origen de la qual pot situar-se entre l’any 200 i el 100 a. C. La seua funció era predir tant posicions de cossos celestes i eclipsis com la data dels Jocs d’Olímpia, els Jocs Pítics, els Jocs Nemeus, els Jocs de Dodona i els Jocs de Rodes. Algun lector podria estranyar-se que la predicció de la data d’un esdeveniment esportiu s’incloga entre les funcions d’aquest artefacte particular; per això seria adequat remarcar la importància social d’aquests esdeveniments: els Jocs Panhel·lènics se celebraven en cicles fixos de quatre anys, i implicaven la paralització total de l’activitat social d’una ciutat, així com la imposició d’una treva bèl·lica que havia de ser respectada per tots els estats participants. Constitueixen, també, un element vertebrador de la relació diplomàtica entre els diversos estats de l’antiga Grècia, generant un acostament regular entre els seus ciutadans i promovent un fort sentiment d’unitat.
La precisió del mecanisme d’Anticitera, la minuciositat amb què fou elaborat i la seua complexitat continuen sorprenent actualment els estudiosos, ja que no es trobaria un mecanisme de rellotgeria d’aquest nivell fins a l’aparició dels primers rellotges astronòmics europeus elaborats ja en el segle XIV. Si bé desconeixem encara les circumstàncies de la seua elaboració i ens continua confonent el coneixement tecnològic dels seus constructors, sí que podem dir que aquest artefacte i les seues funcions encaixen amb els anhels i les inquietuds intel·lectuals dels homes i dones de l’Hèl·lade.
El punt de partida de la filosofia grega, fonament intel·lectual de la cultura occidental, són els filòsofs presocràtics. Aquests es van caracteritzar per l’afany de comprendre el seu entorn, i donar compte dels processos i elements que constituïen l’univers que habitaven. En el seu escrutini de la physis van buscar el sotmetiment intel·lectual d’una naturalesa diversa i en moviment a principis estables i sòlids.
Alineament de Mercuri (a dalt) i Venus (a baix). ESO, European Organisation for Astronomical Research in the Southern Hemisphere.
Aquest afany no quedaria abandonat amb l’arribada del període hel·lenístic, en el qual cal emmarcar l’aparició del mecanisme d’Anticitera. La filosofia, que havia arreplegat sota la seua ala el conjunt de sabers fins al moment, canviaria el rumb de manera gradual després de la insultant conquista d’Alexandre el Gran, i es convertiria en la ciència del pensament, dirigint la mirada cap a l’individu. Amb això, queden independitzades del saber filosòfic les ciències empíriques, la qual cosa en absolut va significar un detriment del seu progrés. El mecenatge permet l’aparició de centres especialitzats en la investigació natural entre les parets dels quals haurien de florir idees absolutament determinants en la història de la ciència: Euclides establia les bases del saber matemàtic al Museu d’Alexandria. Eratòstenes de Cirene, encarregat de la biblioteca de la mateixa ciutat, donava a llum la geografia matemàtica i calculava amb increïble precisió la longitud del meridià terrestre. Hiparc de Nicea descobria la precessió dels equinoccis i elaborava el primer catàleg estel·lar conegut des del seu observatori a la ciutat de Rodes.
La precisió del mecanisme d’Anticitera, la minuciositat amb què fou elaborat i la seua complexitat continuen sorprenent actualment els estudiosos, ja que no es trobaria un mecanisme de rellotgeria d’aquest nivell fins a l’aparició dels primers rellotges astronòmics europeus elaborats ja en el segle XIV
Actualment desconeixem entre quines parets es treballaria el coure que dorm al Museu Nacional d’Atenes. Tampoc sabem res de les mans encarregades de l’elaboració del mecanisme que ens incumbeix, ni de les ments prodigioses que van idear el seu precís funcionament. El mecanisme d’Anticitera continua, i potser mai deixarà de ser així, sent un misteri. Però en els seus precisos engranatges, en la bellesa de la seua complexitat, entre l’òxid i l’erosió de les seues peces, batega amb força una voluntat ferma de sotmetre la naturalesa i el temps, de domar el moviment furiós del nostre entorn a la precisió i l’estabilitat, de comprendre el món i fer-lo nostre.
El nostre particular objecte hauria de ser contemplat a la llum d’un dilema vigent: si bé és cert que els historiadors de la ciència situen habitualment l’anomenada “revolució científica”en els segles XVI i XVII, autors com Lucio Russo, professor de Física Matemàtica a la Università degli Studi di Roma “Tor Vergata”, es posicionen en contra de l’espontaneïtat d’aquest fenomen, i l’expliquen com el resultat d’una recepció adequada de la ciència i la tecnologia del període hel·lenístic, durant el qual es produiria un avanç magnífic de les ciències. Si pretenguérem defensar aquesta teoria trobaríem en el mecanisme d’Anticitera un punt de suport molt interessant: el desfasament clar entre el nostre coneixement de la ciència hel·lenística i la complexitat tècnica de l’artefacte qüestiona la comprensió comuna de la revolució científica com a salt qualitatiu esdevingut en la primerenca edat moderna: s’ha presentat davant de nosaltres un objecte de més de dos mil anys la complexitat tècnica del qual només es veuria assolida, com hem dit, en ple segle XIV. L’investigador François Charette es val del mecanisme d’Anticitera per concloure en el seu article High tech of Ancient Greece, publicat a la revista Nature el 2006, que “la història rares vegades segueix camins simples i lineals”.
Fases de la Lluna. NASA.
Segons podem llegir en l’article de Smithsonian Magazine «Decoding the Antikythera Mechanism, the First Computer» , hi havia almenys tres esdeveniments astronòmics que es predeien en el mecanisme d’Anticitera:
- Les fases de la Lluna
Una bola giratòria negra i platejada mostrava les fases de la Lluna. - L’alineament del Sol, la Lluna i els planetes
Un pom o mànec en un dels costats permetia enrotllar el mecanisme cap avant o cap arrere. Quan el mànec girava, una sèrie de rodes dentades interconnectades impulsaven almenys set manetes a diverses velocitats. En lloc d’hores i minuts, aquestes manetes mostraven el temps celestial. Una maneta per al Sol, una altra per a la Lluna i una per a cada un dels cinc planetes visibles a ull nu: Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. - Eclipsis lunars i solars
Hi havia també dos discos a la part posterior de la caixa, cada un amb una agulla de cap seguida de la seua marca en espiral, com una agulla d’un reproductor de vinils. Un d’aquests discos era un calendari. L’altre mostrava la cadència dels eclipsis lunars i solars.
Font imatges: NASA, ESO i Wikipedia
No comments yet.