La lectura no sols té rellevància en l’àmbit educatiu, sinó que es convertix en transcendent en el desenrotllament econòmic i social dels ciutadans, com posa de manifest cada tres anys l’Informe PISA de l’OCDE, que analitza el rendiment dels alumnes de 15 anys. Per a millorar les competències lectores dels estudiants, un equip de la Universitat de València està desenrotllant dispositius tecnològics amb què es pretén potenciar la funció educativa. La investigació s’emmarca dins d’un projecte d’Excel·lència Prometeu de la Generalitat Valenciana, al capdavant del qual està Eduardo Vidal-Abarca (València, 1950), doctor en Psicologia i director del departament de Psicologia Evolutiva i de l’Educació de la Universitat de València.
PREGUNTA. Quins dispositius intel·ligents promou el seu equip d’investigació?
RESPOSTA. Desenrotllem tres tipus distints basats en l’ordinador, que tenen a veure amb l’ensenyança, l’avaluació i la investigació, respectivament. Els tres estan estretament relacionats, però cada un té les seues particularitats. Cada dispositiu interactua amb l’usuari i a mesura que este aprén li dóna retroalimentació automàtica. Tot queda registrat i després nosaltres analitzem les dades.
P. En què consistix el dispositiu intel·ligent d’ensenyança?
R. Es tracta d’un tutor intel·ligent que instruïx en estratègies de competència lectora a xics de 6t de Primària i seguix el marc de les proves PISA, és a dir, utilitza la lectura per a realitzar les tasques que a u l’interessen. Consta de huit sessions, uns agents virtuals, un professor virtual i una alumna virtual que interactua entre ells i amb l’usuari. En eixa interacció van explicant a l’usuari estratègies de com llegir, com respondre a les preguntes, com buscar la informació, etc. És com una espècie de professor virtual amb l’avantatge que el sistema registra coses que el professor no pot, com els segons que llig alguna cosa, o si en una pregunta concreta ha consultat la informació correcta.
P. En què es basa el dispositiu d’avaluació d’habilitats de lectura?
R. En una simulació dels típics entorns web d’una busca en Google, d’una pàgina de Viquipèdia, d’un fòrum o d’un correu electrònic, etc., es van presentant situacions d’eixe tipus i el sistema va registrant no sols la resposta de l’usuari sinó també el procés, com ho fa, quant de temps, si ha buscat el que tocava, si la ruta de navegació era la més directa o s’ha perdut anant a enllaços inadequats, etc. Al final, el dispositiu oferix un diagnòstic automàticament i en l’acte.
P. I en què radica la ferramenta d’investigació?
R. Tant la ferramenta d’ensenyança com la d’avaluació es basen en investigacions que realitzem amb grups experimentals per a provar per exemple el tipus de retroalimentació que és més efectiva en una situació determinada, o les estratègies que diferencien els xics amb bones competències lectores dels de baixa competència lectora. Això ho efectuem amb estudis empírics on dissenyem situacions per a respondre a totes estes preguntes i el que esta ferramenta permet és dissenyar experiments. A partir d’ací s’incorporen en estes ferramentes els resultats d’investigació que et diu que esta és la millor forma d’ensenyança o este és el procediment adequat d’avaluació.
P. Tant l’Informe PISA com el Programa Internacional per a l’Avaluació de les Competències dels Adults (PIAAC), en els quals vosté participa en la seua elaboració, assenyalen que estem per baix de la mitjana dels països desenrotllats en comprensió lectora. A què atribuïx el nostre nivell tan baix?
R. La causa està prou clara en el cas dels adults. L’escolarització massiva a Espanya va ser tardana si la comparem amb França, Anglaterra, Alemanya o Dinamarca. En 1975 va haver-hi un pla de construccions escolars i d’escolarització massiva, però el percentatge d’abandonament escolar en les barriades populars era considerable. Eixa gent que a primers dels 70 tenia dotze o tretze anys és la que en 2011, quan es va realitzar el primer informe PIAAC, tenia cinquanta i tants. D’ací vénen els roïns resultats de l’informe, perquè el nivell d’escolarització d’Espanya en els 70 estava considerablement més retardat que el de França o Alemanya.
P. I en el cas dels adolescents?
R. Si el pla de construccions escolars en els 70 va ser absolutament impressionant, la formació dels mestres no va ser precisament la millor. Això té cert reflex en els mètodes pedagògics. Molts pensem que els mètodes pedagògics són excessivament memorístics i en esta època d’Internet l’important no és que m’aprenga moltes coses de memòria, sinó que tinga les idees ben organitzades, sàpia argumentar, raonar i buscar informació. Som un poc deficitaris en això perquè possiblement tampoc els professors han rebut una formació millor.
Molts pensem que els mètodes pedagògics són excessivament memorístics i en esta època d’Internet l’important no és que m’aprenga moltes coses de memòria, sinó que tinga les idees ben organitzades, sàpia argumentar, raonar i buscar informació
P. Llavors, són roïns els estudiants espanyols o més aïna ho són els seus professors?
R. Jo introduiria un tercer element, que són els sistemes de formació. Traslladem-nos al sistema de salut. Hui tots estan d’acord amb el fet que el nostre és un bon sistema de salut, amb bons professionals i bons hospitals. Com es va aconseguir això? Amb el sistema MIR, que és absolutament homologable al sistema de formació dels metges de qualsevol altre país de l’OCDE. En canvi, la qualitat de la formació dels professors és molt diferent. Des de fa tres anys hi ha un màster de Professor de Secundària d’un any de duració, però abans només estava el CAP, un “curset” que era una favada, amb la qual cosa algú que volia ser professor, quina formació tenia? Doncs, el seu sentit comú i experiència.
P. Eixa no pareix que fóra la millor formació per a ser professor.
R. Clar que no. Els professors del nostre entorn no es formen ni per sentit comú ni per experiència. En altres entorns, qui vol ser professor té una formació específica de dos anys, no d’un com ací. Ho atribuïm al professor? Este l’única cosa que fa és seguir la pauta que li marca el sistema. Naturalment, ningú discutix la seua bona voluntat, però tots sabem que quan u va al metge no li demana bona voluntat, sinó que estiga ben format.
P. Invertim per damunt de la mitjana europea, però obtenim resultats inferiors. Què falla en el nostre sistema educatiu?
R. De primeres, veig clarament que el sistema de formació dels nostres professors ha sigut realment roín, per no dir horrorosament roín. I a les proves em remet. El professor de Secundària era un llicenciat que rebia un “curset”, que passava unes oposicions memorístiques i al qual li deien, ací tens uns quants xavals, ensenya’ls. Sense cap formació de cap tipus. Des de fa tres anys això s’està intentant millorar, però inclús en estos moments està sent insuficient. La formació dels mestres fins fa poc no ha sigut tan bona com caldria desitjar.
P. Per què?
R. Per què els professors de les escoles de Magisteri eren molt roïns o no tenien voluntat? Per descomptat que no. Pareix que l’educació siga una qüestió de sentit comú i experiència. Eixe no és el sistema de formació que nosaltres pensem que es pot aplicar, per exemple, als sistemes de salut o als sistemes de formació de les enginyeries. I en l’educació pareix com que si u utilitza la seua bona voluntat, tracta bé els xiquets, té sentit comú… ja que la resta ja ve a soles. La investigació educativa seriosa ha demostrat considerablement que això no és així.
P. Creu que la Llei Wert canviarà positivament esta situació tan lamentable?
R. No ho crec i si li sóc sincer no crec que este problema siga abordable únicament i exclusivament amb lleis. Per descomptat, el mareig de legislació educativa i els tombs que hi ha hagut en els últims trenta anys no han ajudat. L’educació és un àmbit social enormement ideologitzat i molt poc tecnificat, i hauríem de tecnificar-lo un poc més i desideologitzar-lo en el bon sentit de la paraula.
No comments yet.